No es pot dir que el senyor Jordi Pujol ha sortit de l’armari, perquè no hi era, dins. L’independentisme no estava tancat en cap armari, simplement no existia. El que ha fet en Pujol és mirar la realitat i treure’n conclusions. D’independentista s’hi ha tornat.
El punt és important perquè l’expresident representa un bon contingent de país català, els seguidors fidels del dit “pujolisme”, que era un nacionalisme contingut, emocional, prudent i extremadament pactista, que disfressava aquesta última condició sota el paraigües de la responsabilitat política. El pujolisme era el primer a creure’s que determinades coses haurien portat a la fractura social. De fet, en Pujol encara hi creu. Quan parla d’independència hi posa dues pegues, i grosses: el “risc” intern i la dificultat exterior.
Doncs aquí hem de treballar, president. Aquestes dues són les feines pendents de l’independentisme. La resta, ja ens la fa Espanya: només cal mirar l’angúnia pressupostària catalana: “vostè continuï retallant, que jo em quedo els diners que li fan falta”, diu l’Estat, i acte seguit els reparteix entre les comunitats que no retallen perquè estan de campanya electoral. O, si ho preferiu, mireu l’enquesta sobre l’ús de la llengua catalana, inclòs el jovent immers, i pensem si no ens convindria treure’ns de sobre una mica de mercat espanyol. Això també ho explica l’expresident: si ens quedem com estem, Espanya se’ns menja, perquè un dels objectius del sistema és “espanyolitzar” Catalunya. Perquè ens deixem de molestar.
Doncs a picar pedra, president. Convenci els propis i els aliens. I una cosa: no es quedi en declaracions a ca la Sílvia Coppulo, o a la Pompeu. Posi’s davant. Tiri del carro. Mogui els convergents que estan tranquils i contents proclamant la independència en veu baixa i, quan arriba el moment, voten que no al Parlament. No em creu? Esperi’s al dia 14 d’abril.
Ep! I tothom a votar el dia 10. Barcelona decideix. I tant que sí.