Aquest any, per carnestoltes, em trauré totes les disfresses que porto. I seré jo mateix per un dia. Això afirmava, com si es tractés d'una declaració d'intencions, una amistat del Facebook— aquest univers virtual ple d'amics, coneguts i saludats amb qui ens relacionem dia rere dia, i de qui, en alguns casos, no sabem ni la cara que fan. Persones humanes (?) camuflades rere fotos de famosos i pseudònims originals (o no). Però tenint en compte que les aparences enganyen (encara més que en el món "real"): importa de veritat? O, com deia en Victre, la novetat seria ser autèntics— de nou?

Deia Montserrat Roig (amb qui comparteixo vocació i cognom, però no parentesc) que som una mica com els altres ens veuen, una mica com nosaltres ens mirem, i un bon tros com ens pensem que els altres ens veuen. Sembla que per defugir la paradoxa, necessitem quelcom que reafirmi la nostra existència— igual que l'arbre que cau al bosc i el gat mort (o no) de Schrödinger. Un mirall, per a (re)conèixer-nos o per a obrar el miracle de la transformació. El reflex de la realitat (?). Ni que només sigui una versió més acolorida, sense arrugues ni imperfeccions, amb pestanyes més llargues i llavis més sensuals de nosaltres mateixos. Ni que sigui una eina de doble tall... Igual que les xarxes socials.

Oh, mirallet, mirallet: qui és la més bonica del regne?, pregunta la madrastra de la Blancaneu, generació rere generació. I no és pas l'única. Infants d'arreu aprenen a buscar confirmació de la seva bellesa, de la seva existència, en algun mirall. El que sigui. I mentre alguns comercialitzen estereotips, fent l'agost a costa de la seva innocència, altres es dediquen a desemmascarar a la Reina. A totes. I encara rai.

Potser el problema és que estem en venda, contínuament. Des que naixem fins a la mort. Anem venuts tota la vida -una vida que pots comprar als Encants per 800 euros, o menys. Un lot a preu de saldo. O per peces, al Wallapop- on hi ha qui ja s'hi ha venut l'ànima. Són les eternes rebaixes, senyors! És el que hi ha. Volem agradar als altres per damunt de tot; fins i tot d'un mateix... Aquell (des)conegut que veiem al mirall cada matí, un instant, abans de posar-nos la disfressa per sortir al món. Aquell a qui sovint no gosem mirar als ulls, i molt menys dir t'estimo i t'accepto tal com ets (Lousie Hay's style). Aquell nen... Tu, lector. (O no.)