Aquest divendres la circulació als accessos de Barcelona va arribar al 90% del que era habitual abans de l'esclat de la pandèmia del coronavirus. En aquest sentit la "nova" normalitat s'assembla molt a l'anterior. O dit d'altra manera, sembla més encertat dir-ne "fase de represa", com n'anomena la Generalitat.

Reprenem el dia a dia i tot allò que havíem de canviar o repensar gràcies a la conscienciació que hauria suposat el confinament, de moment segueix igual. Els motors tornen a rugir, el nivell de concentració de CO2 de l'aire puja. I s'espera que tornin els avions, els creuers i l'olor d'aftersun torradet a les poblacions de costa.

Proposta simple (i espero que no simplista): per poder combatre la contaminació, la bombolla immobiliària i les futures pandèmies cal que no ens amunteguem en grans centres urbans. Per poder repartir-nos pel territori de manera més equilibrada necessitem una millor xarxa de comunicacions (internàutica i de transports).

Si prenem com a bona la premissa anterior, podríem estar d'acord, doncs, en què cal reforçar el transport, però que aquest no sigui contaminant. Per tant, que l'energia que fa servir sigui elèctrica. I que aquesta electricitat no sigui generada per mitjans contaminants. Com ho tenim això ara? La veritat? No gaire bé.

Ara mateix la generació d'electricitat per energies renovables no arriba al 9% i l'objectiu de la Unió Europea pel 2020 era el d'assolir el 20% del total. Suspenem i ho fem estrepitosament. De fet, vora el 50% de tot el consum que fem a Catalunya és essencialment provinent del petroli. Mals auguris mediambientals, doncs. Això sí, l'augment de l'autoconsum d'energia elèctrica s'ha disparat en els darrers tres anys. Especialment a l'àrea de Barcelona i Lleida.

Cal recordar tanmateix que els governs espanyols dels darrers 10 anys han atemptat per una banda contra la fotovoltaica (eliminant les ajudes) i l'autoconsum elèctric (quan Tesla crea un acumulador elèctric assequible, el govern de Rajoy el va prohibir a demanda de les elèctriques).

La qüestió és la de sempre. A l'estat espanyol la intervenció del govern sol anar en una direcció: vetllar perquè l'IBEX no perdi poder ni diners. Capitalisme trampós, liberalisme inexistent, socialdemocràcia bocamolla i de postureig.

Si pretenem que aquests canvis que semblen urgents i indispensables s'esdevinguin caldrà la recepta habitual: pressió social i una premsa que faci la seva feina fiscalitzadora.

La pressió social en un moment de crisi és delicada perquè sempre és a la defensiva i més per no patir retrocés que per apuntar endavant. I la premsa... ai la premsa. Com sempre, sembla complicat que els grans mitjans fiscalitzin massa res. Depenen gairebé en exclusiva de la publicitat institucional i de les empreses de l'IBEX, amb deutes impossibles amb la banca espanyola i que a sobre reben ajudes directes del govern. Unes ajudes que la Comissió europea està investigant segons han respost a pregunta de Carles Puigdemont.

Fet el context, la pregunta podria ser: qui farà l'aposta definitiva per un canvi de paradigma a Catalunya? Perquè la sostenibilitat ecològica és també l'econòmica, la social i la sanitària. I no veure-ho i no apostar-hi radicalment seria un suïcidi de país.