El darrer baròmetre en l'àmbit estatal realitzat entre el 25 de desembre de 2025 i el 5 de gener de 2026 per l’institut 40db per a El País i la Cadena SER dona una estimació de vot del 31,5% pel PP i del 17,9% per Vox. És a dir que, entre tots dos, sumarien més del 49% dels vots i una còmoda majoria absoluta, mentre el PSOE es quedaria amb només el 27,1% dels vots que, amb els de Sumar, Podemos i tots els socis o aliats del bloc d’investidura de l’actual legislatura, quedarien molt lluny de formar majoria. El desembre, en una enquesta més favorable als socialistes, el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) li atorgava al PSOE el 31,4%, a Sumar el 7,8%, a Podemos el 4,1%, mentre la suma d’ERC, Junts, EH Bildu i PNB aportaria un mica més del 5%. En total gairebé el 49%, un percentatge suficient per repetir govern (amb diverses possibilitats de combinacions o aliances), ja que PP i Vox només arribarien en conjunt al 40% i a poc més del 42% amb el partit d’Alvise Pérez si obtingués representació.

En tot cas, les estimacions del CIS semblen excessivament optimistes si tenim en compte que el treball de camp (les enquestes) es van realitzar en  el moment àlgid informatiu sobre els casos de corrupció al PSOE (especialment de José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García) i els escàndols de les denúncies per assetjament sexual contra alguns dirigents socialistes. També del PP, cal recordar-ho, patia denúncies semblants tot i que amb un menor impacte mediàtic. A Catalunya, segons el Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del passat novembre, els resultats electorals donarien un tomb important: el PSC davallaria lleugerament fins a una estimació de vot del 25,7%, ERC milloraria i se situaria en segon lloc amb el 15,6% dels vots, pel contrari Junts experimentaria una davallada important i obtindria el 13,8%, mentre Aliança Catalana se situaria en quart lloc amb el 12,4% dels vots. A continuació vindrien Vox (9,8%), PP (9,3%), Comuns (5,9%) i CUP (4,7%).

En suma, independentment dels governs que surtin de les pròximes eleccions (quan tinguin lloc), un tret comú a l'Estat i a casa nostra és un avenç important dels partits populistes i d’extrema dreta que s’emmirallen en la figura d’un psicòpata narcisista que no ha tingut inconvenient en declarar recentment que el seu poder no està limitat pel dret internacional ni per cap norma o regla, sinó únicament per la seva pròpia moralitat (o amoralitat, potser seria més apropiat) i, a partir d’ací, justifica totes les seves accions per molt execrables que siguin. Ascens, doncs, arreu del món i no només ací, de les propostes autoritàries i, m’atreviria a dir, d’una abstenció alimentada pel desencís polític i la manca de solucions als problemes reals dels ciutadans.

Certament, mentre la discussió política i els mitjans de comunicació se centren en problemes, controvèrsies i enfrontaments -des de l’obsessió per les famílies d’alguns polítics a l’insult i les pràctiques de filibusterisme parlamentari o judicial- que poc tenen a veure amb la realitat quotidiana, és a dir, la manca d’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, el deteriorament i la privatització  del sistema sanitari i educatiu, l’obsolescència o el mal funcionament de les infraestructures (especialment de la xarxa ferroviària), la crítica situació de la pagesia en vies de desaparició i molts altres problemes reals que segueixen colpejant dia rere dia els ciutadans, sobretot els més joves. I no sembla que ningú albiri solucions a curt o mitjà termini. En el millor dels casos en els parlaments s’escolten promeses, però, ai las!, gairebé mai respostes viables i eficients.

Posem per cas: l’acord sobre finançament al qual, finalment, han arribat els socialistes, ERC i els Comuns (i no dic aprovat perquè manca el tràmit parlamentari que probablement, si no hi ha canvis de darrera hora, el tombarà) no és, evidentment, l’anhelat concert econòmic, sinó un bocí una mica més gran d’allò que pertoca als ciutadans de Catalunya en funció de la seva capacitat productiva. Ara bé, aquests mateixos ciutadans difícilment entendran que es renunciï a l’acord per rivalitats polítiques i que, per tant, no es disposi de més ingressos per fer front a les necessitats del país. Potser és hora de considerar allò que no es va fer bé després de l’1-O, l’èxit més gran de la ciutadania de Catalunya que va saber organitzar un referèndum amb pocs mitjans i gairebé tot en contra -excepte la voluntat dels ciutadans que van demostrar la voluntat d’exercir el seu dret a decidir- i amb una forta repressió.

Però, el post 1-O va desbaratar el somni. D’una banda, no es va tenir en compte que no sempre una majoria parlamentària es correspon amb una majoria social suficient per dur endavant un projecte independentista. De l’altra, tampoc el 2017 les circumstàncies geopolítiques, a diferència dels processos de les repúbliques bàltiques i Eslovènia que sovint se citaven, no hi havia cap potència darrera interessada en la implosió de l’Estat espanyol -com si hi havia a principis dels noranta en el cas de l’URSS i del règim iugoslau- i, a més, el Brexit, combinat amb l’euroescepticisme de l’extrema dreta, havia desfermat els nervis a Brussel·les davant la por d’un efecte dominó en altres països de la Unió. Per últim, no es va mesurar prou bé la capacitat de resposta coercitiva de l’Estat espanyol.

Això ja ha quedat en el passat i potser cal tornar a endegar la il·lusió col·lectiva per tirar endavant aquest projecte que ara fa vuit anys va mobilitzar i il·lusionar milions de ciutadans. Però això només serà possible fer-ho des de la política, la política del dia a dia, que aporti solucions a les necessitats de la ciutadania més enllà d’uns debats parlamentaris que, a voltes, queden massa allunyats de la realitat. En paraules a El País de Gabriel Boric, el president que acaba ara el seu mandat a Xile -on ha guanyat les eleccions l’extrema dreta-, "la política democràtica no és heroisme, sinó consistència, responsabilitat i transformació real de les condicions de vida de la gent. Jo puc tenir discursos incendiaris, trobar antagonistes, prometre qualsevol cosa, però si la qualitat de la vida no millora, és irrellevant". Sens dubte, no serà fàcil i, potser, també ara l’escenari internacional és poc favorable, però voldria pensar que encara hi som a temps de capgirar i escriure el futur, si més no, hi ha un espai polític per explorar i intentar-ho i seria suïcida creure que inevitablement el futur està només en mans de l’extrema dreta i dels aspirants a autòcrates.