Dimecres passat corria per totes les redaccions un titular que fa molt pocs anys només hagués pogut posar-se en 28 de desembre, perquè no se l'hagués cregut ningú: "Duran i Lleida creu que ERC «ho està fent bé»: «Incorporen gent no independentista»", recollia aquest mateix diari arran d'unes declaracions fetes pel rei de l'equidistància entrevistat per Gemma Nierga a Televisió Espanyola. Quan ho vaig llegir no vaig poder evitar pensar què li deuria està passant pel magí a un militant d'ERC de base i de la vella guàrdia —vella d'abans de l'era Junqueras, que ja porta una pila d'anys al timó del partit— en veure com l'actual Govern del seu partit rep l'aprovat d'algú que simbolitza l'autonomisme pragmàtic, la dreta rància, catòlica i carrinclona i ben conegut per ser un dels arquitectes dels Pacte del Majestic que van dur el PP d'Aznar a la Moncloa. A mi em doldria fins al fons de l'ànima, vaja.

L'endemà dijous em vaig llevar amb el titular publicat la nit abans pel diario.es i la sorpresa va ser del tot menys agradable: La Fiscalía pide apartar al ultraderechista que asesinó a Yolanda González contratado por Laura Borràs como perito, deia, el diari codirigit per Neus Tomàs. Així va ser com vaig descobrir que el miserable feixista Emilio Hellín, de qui ja feia temps que en seguia la pista, seria un dels pèrits judicials fitxats per la defensa de Laura Borràs per tractar de demostrar que les principals proves del cas de presumpta contractació irregular de quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes —uns correus electrònics— es van aconseguir sense aval judicial. Però és que resulta que l'exmilitant de Fuerza Nueva, Emilio Hellín —avui en dia sota el nou nom de Luis Enrique— és el mateix individu que l'any 1980 va segrestar, torturar i assassinar amb dos trets al cap, una jove basca de 19 anys anomenada Yolanda González.

Per qui dubti dels fets —els camins del sectarisme són inescrutables— el mateix advocat de la defensa de Laura Borràs, Gonzalo Boye, justificava així haver contractat un assassí ultradretà per tal de defensar-la: "Son los mejores", deia Boye. I no ho dubto. Però llavors, on queden els principis ideològics, l'ètica i el constant alliçonament democràtic amb el qual ens ha acostumat la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, si no té cap mena de mania en acceptar un criminal feixista com a pèrit per a la seva defensa? No hi havia cap més professional que aquest que té les mans tacades de sang per segrestar, torturar i assassinar una noia de 19 anys, en nom de la sagrada unitat d'Espanya? Quin fàstic, mare de Déu.

Però si tot això saltava a la palestra mediàtica el dijous dia 10, dos dies després, dissabte 12, em quedava esparverat en fer un cop d'ull al perfil de Twitter de la nova secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat de Catalunya, Gina Tost. Resulta que el nou càrrec de confiança del Govern, es dedica a fer piulades bilingües —no, en aranès, no… en català i en castellà— a l'esmentada xarxa de microblogging. Un fet doblement greu, en primer lloc, perquè no és cap secret l'estat d'emergència de la llengua pròpia del país, i, per tant, com a càrrec públic, Gina Tost fa qualsevol cosa menys deure's a la ciutadania que li paga el sou quan es dedica a menystenir el català d'aquesta manera. Piular en «bilingüe» no és cap banalitat —especialment si ho fa un càrrec públic— és un fet gravíssim perquè està donant un missatge molt clar: a Catalunya no es va enlloc sense el castellà i no penso fer res per canviar-ho, ans al contrari, col·laboro en l'arraconament d'una llengua minoritzada com el català i ho faig des de les institucions.

Però és que, en segon lloc, aquesta actitud, diu encara menys de la seva vàlua com a professional ostentant el càrrec de secretària de Polítiques Digitals si és que desconeix —que evidentment ho dubto— que només cal un cop de clic per traduir tweets escrits en qualsevol llengua. Si no és, és clar, que se supedita al mal i antidemocràtic costum d'una sorollosa part de la comunitat castellanoparlant a Twitter, d'exigir piulades en castellà als tuitaires catalanoparlants. I la veritat és que no sé què és més greu. Tanmateix, avui dilluns 14 de novembre, a l'hora d'enllestir aquest article, les piulades en castellà segueixen allà, sense que la nova secretària hagi donat cap explicació, ni s'hagi disculpat i sense que cap càrrec del nou Govern català l'hagi esmenat. Aquestes són les noves «polítiques republicanes»?

Tot amb tot —aquests només són tres exemples ocorreguts la setmana passada— sembla ben clar que la política catalana encara no ha tocat fons. I qui dia passa, any empeny, a poc a poc fins a la derrota final. Gràcies a tots plegats per fer possible aquest malson.