Aquella sensació, aquell gustàs, no té preu. Allò que sents quan ho deixes anar després de molta estona fent-ho a sobre. Les corredisses fins a arribar a casa, l'ascensor que puja més lent que mai i desbotonar-te els pantalons per tenir-ho tot a punt quan arriba el moment. T'asseus i aquell patiment, aquella travessa pel desert, per fi s'acaba i ets una persona nova. Tot passa a càmera lenta, els minuts semblen anys i et preguntes per què collons no hi ha ni un sol lavabo públic en tota la ciutat. I si n'hi ha, que jo no els he vist, millor no parlem de l'estat en què es troben. 

Em diran que tinc altres opcions, sí. Però cap em convenç, i cap compensa la mala estona que he passat ni la mala llet que em provoca. Que si hagués pogut entrar a un bar. Allò de pagar una aigua i fer el pipí. No sé per què he de fer ni una cosa ni l'altra. Sobretot la d'entrar a un espai privat que no té per què netejar la merda dels que passen pel carrer. O que si hagués pogut pujar a la cinquena planta del Corte Inglés. Que primer hauria d'estar al barri, i estar obert, i després trobar-lo, que aquesta és una altra. Que no, que no estem a l'altura de moltes altres ciutats i no tan ciutats, on trobes lavabos a cada cantonada. Al costat del monument, al mig del carrer comercial i a la porta del pàrquing. I nets, immaculats, que això també compta. 

L'Ajuntament de Barcelona fa temps que trafega amb una nova normativa pel que fa a la tinença d'animals de companyia. Un encert, per cert, que els gossos hagin d'anar lligats si es troben fora d'unes zones concretes. M'agraden, sí. A casa en tenim, també. Però hem de poder passejar segurs, perquè no a tothom li agraden com a mi. Ni tothom sap com reaccionarà el seu gos solt quan es creua amb un altre. Hi torno, els amos dels gossos tindran zones d'ús compartit per poder passejar lliurement el seu animal sense patir. A això s'hi sumen els centenars de pipicans (dit correctament espais d'higiene canina) que hi ha habilitats a tots els barris. Tot molt bé, molt ordenat i molt higiènic si no fos pels que no en fan ni cas. 

Però més enllà dels incívics, que aquest és un altre tema, el que em sorprèn és aquest interès per buscar solucions als excrements animals i la passivitat absoluta amb els que són humans. La manca de respostes al pare o la mare que no sap on fer pixar el nen quan va de camí a l'escola, l'avi que no pot esperar l'ascensor o a mi mateixa, que no tinc per què anar al metro amb els pixats al ventre. M'és igual que es digui Barcelona o que sigui qualsevol poble de Catalunya. Però igual que hi ha una font per beure o un banc per asseure's, també han d'haver-hi lavabos públics. Igual que hi ha pipicans, haurien d'haver-hi pipihumans, o com li vulgueu dir. El cas és que hi siguin. El cas és que fa dies que aquest tema me l'estava fent a sobre.