Coincidint amb la gran agitació que es va desencadenar a Catalunya arran de l’assalt a la revista Cu-Cut! I l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions, Miguel de Unamuno va visitar Barcelona. La ciutat bullia amb el gran moviment de confluència catalanista que va desembocar en la formació i el triomf electoral de Solidaritat Catalana. Les opinions de Don Miguel sobre el catalanisme, la llengua catalana i el caràcter dels catalans són ben sabudes. I si algú no les coneix, faria bé d’informar-se’n, perquè la història es repeteix i la imatge que “el problema catalán” projecta entre pancastellanistes il·lustrats no canvia amb el pas de les dècades. El silenci, la indiferència, la incomprensió o l’agressió des d’Espanya no són reaccions que es puguin atribuir només als temps que vivim.

Unamuno va estar-se a Barcelona tres setmanes. Prou temps per arribar a la conclusió que la ciutat no li agradava gaire i per desgranar i catalogar els defectes dels seus habitants. A més de ridiculitzar la pretensió de fer literatura en català durant la celebració del Primer Congrés de la Llengua Catalana, l’escriptor bilbaí va assistir a alguns actes polítics, com ara l’Aplec de la Protesta, que es va celebrar a la plaça de toros de les Arenes de Barcelona, contra la Llei de Jurisdiccions, el 21 d’octubre del 1906. Va ser a la sortida d’aquella concentració –que va aplegar, segons les cròniques de l’època, unes 30.000 persones–, que Unamuno va deixar anar una de les frases més repetides sobre el caràcter del país: “!Ay, barceloneses, siempre seréis unos niños!”. Una expressió que, lleugerament modificada, va incloure després en un poemari: “Seréis siempre unos niños, levantinos. ¡Os ahoga la estética!”.

Per al sever escriptor castellà, “la poètica” que esclatava en un míting catalanista resultava excessiva. És curiós que la contenció i el sentit del ridícul que caracteritzen la Catalunya Vella, i que ben segur que van definir també un míting on l’únic “excés” va ser una mocadorada contra Lerroux, escaldessin d’aquella manera l’ànima angoixada de Don Miguel. Si hi ha “levantinos” ofegats pels efectes de la hipotètica malaltia de l’estètica, solen ser els que viuen per sota del massís del Garraf. Però, sigui com sigui, deixant de costat els trets que defineixen els caràcters col·lectius al nord o al sud d’allò que Unamuno identificava com “Levante” i que ara alguns reivindiquen com a “Eix Mediterrani”, la reflexió que caldria fer en aquests temps és si, efectivament, l’“estètica” ocupa un lloc excessiu en la política catalana. I més concretament, en el catalanisme.

La quantitat d’esforços que els catalanistes esmercen ara per fer-se “evidents” potser és excessiva.  I el problema, com sempre, pot ser si tanta traca només acaba comportant fum i soroll. Si “tot” és només “això”. Des de les consultes sobiranistes, passant per la manifestació del 10-J, la competició per ajuntar cada vegada més estelades en tota mena d’activitats, fins a la pròxima manifestació de l’11 de Setembre, sembla que el catalanisme –reconvertit en un independentisme aparentment molt més exigent– s’acontenta exclusivament a fer-se notar i comptar-se.  Que només viu i actua per evidenciar de totes les maneres possibles que és nombrós i poderós. Majoritari. L’esforç per trencar rècords Guiness d’assistència és enorme. La rivalitat quantitativa acaba derivant en tota mena de bregues sectàries o partidistes. Ni al Quebec, on ha tornat a guanyar les eleccions l’opció secessionista, ni a Escòcia, que viu la preparació d’un referèndum que la pot fer independent, hi ha aquest neguit exhibicionista permanent. Si tota aquesta anada i tornada d’estelades i gentades no acaba en res concret, potser sí que caldrà arribar a la conclusió que Don Miguel tenia una certa raó. I que els “levantinos” podem acabar ben ofegats en el fang festiu de la pròpia estètica.