Ara que hem constatat -via Clara Ponsatí- que el procés ha estat una partida de pòquer que el nostre govern va jugar de farol, i que sabem que el nou govern espanyol -Pedro Sánchez dixit- estima en una dècada la solució del nostre problema, ha arribat el moment d’acceptar que potser ho aconseguirem en una altra ocasió però no en aquesta. I mentre esperem, resignats però no rendits del tot, val la pena que no ens acabin de prendre per beneits.

Ho dic perquè hi ha gent que se sorprèn que el president Torra hagi trencat relacions amb el cap de l’estat espanyol -anàvem amb gairebé nou mesos de retard- i que hagi estat tan descortès de regalar-li un llibre -‘Dies que duraran anys’, el premonitori títol de l’obra de Jordi Borràs- on es recullen les càrregues policials que va avalar l’últim de la funesta nissaga Borbó.

Es devien pensar a la Casa Reial que tots els catalans som com els més insignes restauradors de Girona, però n’hi ha que tenim memòria. El mateix Rei que el 3 d’octubre va emetre un discurs semblant a una declaració de guerra contra una part dels seus súbdits, ara no pot esperar ser benvingut. Perquè ja entenem que aquí tothom defensa el seu negociat, però si podia fer política per alinear-se amb l’unionisme a l’octubre, també en podria fer ara per demanar disculpes en cas que ho volgués fer. De manera que deduïm que no vol, tot i la ingènua -i poc comprensible, em sembla a mi- carta que li van enviar els MHP Torra, Puigdemont i Mas.

No sé com ni en quin moment l’actual President va decidir que aniria a la inauguració dels Jocs Mediterranis, però va fer ben fet. Només faltaria que no anéssim a les festes que paguem nosaltres només perquè s’hi apunten convidats de compromís que no ens fan el pes. I, ja de cara a una pròxima ocasió, també estaria bé que la festa l’organitzéssim nosaltres i que, en lloc de paracaigudistes de l’exèrcit espanyol, hi aparegués algun casteller. No se m’acut cap expressió més universal de la cultura tarragonina que un castell, però suposo que deuen estar estigmatitzats com a separatistes. I si no ho estaven, que la Vella dels Xiquets de Valls se n’anés a Madrid a reclamar la llibertat dels presos polítics els devia tancar definitivament les portes de la inauguració dels Jocs Meditarranis. Vist l’espectacle, tot això que es van estalviar.

La qüestió és que Felip VI se’n va anar tal com va venir. Però aquí ens quedem amb persones com Miquel Iceta, que demana una treva olímpica (sic) durant els jocs tarragonins. Certament, no hi ha res més olímpic que el pa i circ per distreure el poble, però esperar que en ple segle XXI callem durant quinze dies mentre els presos polítics continuen a les seves cel·les és prendre’ns per idiotes. I aquesta ja és l’última de les batalles que podem perdre.