Sempre val la pena llegir Josep-Lluís Carod-Rovira, sempre. Aquest dimecres, en el seu article "Si només votem..." publicat a aquest diari feia palès que s’ha superat el llindar simbòlic del 50% de vots independentistes que “a tot arreu representa, inequívocament, la majoria” tot afegint que això hauria de ser suficient per iniciar canvis concrets per tal d’assolir l’alliberament nacional.

Hi estem d’acord. Com hem dit a totes les reunions que hem dut a terme amb altres partits, i que aquests han compartit de manera majoritària, els resultats de les eleccions fan evident que el país vol continuar caminant cap a la seva emancipació nacional i també, cal dir-ho, que vol bastir aquesta República des de l’esquerra, des de la justícia social, des de la construcció de vides dignes per tothom.

I crec que, després d’una campanya electoral on tothom ha exposat les seves propostes, és evident també que tenim diferents estratègies per fer-ho possible. Hi ha qui pensa, legítimament, que cal eixamplar la base i que una bona gestió que permetrà avançar en aquesta construcció nacional i d’altres, com la CUP- Un nou cicle per guanyar que defensen el conflicte com a motor de canvi que ha de permetre, com deia Mireia Vehí en un article el passat setembre, enviar un missatge molt clar a la ciutadania: “l’independentisme suposa guanyar drets”.

Però això, aquesta diferència estratègica, no ha de ser en cap cas excusa per no asseure’ns i mirar de construir espais de trobada. Nosaltres ens hi hem posat, trucant a les portes d'ERC, JxCat i Comuns per parlar i debatre sobre programa, per trobar, si és possible, punts d’avanç social i nacional compartits. Estem entossudits a construir una República sobre la base de la justícia social, i ho volem fer des de posicions fermes, des de propostes concretes que posen al centre la vida de les persones, però també amb la flexibilitat necessària per assolir-ho.

Perquè això no va de cadires, no hi ha anat mai. Això va de programa. De com garantim el dret a l’habitatge perquè ningú es quedi sense sostre, de com reforcem i blindem uns serveis públics com a garantia d’universalitat i de posar per davant els beneficis socials abans que els econòmics, de com nacionalitzem els serveis bàsics com la llum o l’aigua, d’establir una renda bàsica..., això va de construir una República de drets i de dignitat, va d’una independència per canviar-ho tot.

I no serà fàcil, és una evidència. L’associació constant de la CUP amb la intransigència i la violència gratuïta o, darrerament, els posicionaments de la patronal per un govern de “seny” que exclouen constantment la nostra formació, és un exemple de com el règim del 78 no ho posarà fàcil. Ho sabem i ens hem conjurat a anar-hi, anar-hi i anar-hi.

No ens fan por les conteses electorals ni les urnes, però estem convençudes que les nostres nou diputades i diputats ens donen la força necessària per treballar propostes concretes per caminar amb passos ferms, acotats en el temps, definits i verificables cap a la independència d’una part dels Països Catalans, i també per traçar un rescat social que ha de dur implícit un canvi de sistema. Ara, avui, en tenim l'oportunitat i no la podem malbaratar. Com deia el ponentí Manel de Pedrolo “el combat és sempre ara, o no n’hi ha”. Ens toca posar-nos a treballar per fer-ho possible, i ho volem fer.