En unes altres circumstàncies no hauria escrit ja avui sobre la sentència de "la Manada". Tema caducat, que en diríem els periodistes després de 8 dies. Habitualment ho diríem, però avui no. Perquè ens violen i ens segueixen violant. I perquè la sentència ha fet que ens enfadem. I que ens unim com vam fer el passat 8 de març. I fruit d’aquesta sororitat n’estem parlant: en privat, a xarxes socials, a canals de Telegram, en mitjans de comunicació...

Ens violen i ens apallissen moralment després. Això últim ho va fer Arcadi Espada al programa d’Ana Rosa quan, parlant de vídeos anteriors dels agressors de La Manada i del seu historial, demanava en veu alta si no hi havia pas també algun vídeo de la víctima. I insistia “només perquè és víctima ja no es pot demanar res del seu passat?”. Doncs no, senyor Espada. No. Precisament perquè és la víctima. Demanant explicacions de la seva vida anterior no es fa una altra cosa que justificar-ne la violació. Què hi pretenia trobar: que havia tingut molts companys sexuals? Irrellevant, si era el cas. Que havia participat en orgies? Poc probable donada la seva joventut. I ni que ho hagués fet en seria una excusa: en qualsevol moment i tenint una trajectòria sexual més àmplia o més curta, un No és No. Sempre. I un silenci davant 5 (cinc!) homes més grans que tu també és un NO amb majúscules, perquè probablement estàs morta de por. 

I igual que la trajectòria anterior de la víctima no és important, tampoc ho és la posterior. Que no mostrava prou depressió, deien; que la seva vida no semblava desfeta, vaja. Irrellevant, també. Sense ser advocats ni jutges podem entendre que les conseqüències d’un delicte no estan tipificades en la comissió del mateix. I que l’agressió sexual és prèvia al seu comportament posterior i, per tant, no depèn d’ell. Igual que un robatori no és menys robatori perquè l’endemà la víctima vagi al cinema.

Especialment aterridor és el cas dels Incels, els cèlibs involuntaris que s’estan constituint com un moviment d’odi cap a les dones, i fruit del qual hi va haver l’atropellament mortal de fa un parell de setmanes a Toronto. Tot i que entre les víctimes hi va haver tant homes com dones, el motiu va ser la ràbia continguda per no tenir èxit en l’amor ni en el sexe. I atenció a la solució que es donava en un article al The New York Times: l’autor es preguntava si no seria millor redistribuir els encontres sexuals i que aquests incels calmessin els seus impulsos amb robots o prostitutes. Cosificant aquestes dones i deixant per a elles tota la violència i la conducta agressiva d’aquests homes (llegiu les piulades d’@HacheFilardi i @_ayme sobre tot això).

En una conversa sobre tot plegat una persona em parlava aquests dies de la necessitat d’autocontrol dels homes respecte els abusos i agressions sexuals. Però no crec que es tracti d’un problema d’autocontrol, perquè això significaria que l’abús és inherent i latent en tot el gènere masculí i que es passen el dia fent esforços per no violar. Es tracta d’un tema de valors –integrem tots el feminisme com a sinònim d’igualtat entre dones i homes!– i d’empatia. De no creure que si ets un incel és a causa de l’opressió femenina i pensar que si ho ets només tens dues coses a fer: aprendre a viure amb la teva solitud o fer alguna cosa per agradar les dones –no ser violent pot ser un bon inici. 

I malgrat tot, aquests casos, com els de "la Manada", el Chicle o el Violador de la Verneda, que escullen la víctima aleatòriament, són els més mediàtics però no deixen de ser una minoria. Perquè habitualment l’abús i l’agressió es produeixen en el si de les famílies o dels cercles íntims d’amics. Com en la sentència que s’ha conegut avui i en què magistrades (dones, sí) de l’Audiència Provincial de Barcelona no han vist violació en el cas d’una nena de 15 anys per part del seu oncle i han determinat només abús perquè no va oferir prou resistència. Un altre cop. 

Busqueu els hashtags #Cuéntalo i #Explicaho a Twitter per llegir històries tremendes, de dones anònimes i també de dones conegudes. Valentes, totes elles. Plorareu, sí, i el primer cop no aguantareu llegir més de 2 o 3 fils, però són necessaris per entendre el que passa. Ens hem tornat a unir perquè és l’única manera de tirar endavant i d’atrevir-nos, perquè estàvem massa soles. Ho admeto: sí que tinc por però amb vosaltres, una mica menys.