Portem ja una mica més de mig any, després d’una de les més multitudinàries manifestacions produïdes a Europa, de la II Guerra Mundial ençà: la de Barcelona, un 11 de setembre. Al costat del nombre de manifestants, de totes les edats, condició i origen, que va aplegar-se pels carrers de la ciutat catalana, l’altre factor que va cridar l’atenció de la premsa i l’opinió pública internacional fou que, tot i l’elevat nombre de persones que hi participaren, no es va produir ni el més mínim incident, ni  hi hagué cap mostra d’incivisme, d’altra banda tan habituals en aquesta mena d’actes: cap contenidor per terra, cap paperera cremada, cap vidre trencat, cap element del mobiliari urbà malmès. Fou un exemple de país civilitzat, convivencial i respectuós, una imatge que afavoria i molt el procés que semblava haver-se iniciat, aquella mateixa tarda. El poble, doncs, va complir i va fer el seu paper de manera impecable.

Poc després arribaven les eleccions al Parlament de Catalunya, amb una campanya i un ambient d’una efervescència independentista sense precedents. Els independentistes anaven sortint de sota les pedres, n’hi havia pertot i molts s’acabaven d’incorporar a la idea, alguns fins i tot l’havien combatuda o menystinguda, però ara n’eren ardits defensors, com si la cosa ja els vingués de lluny. Es tracta d’un fenomen natural, ja que les majories sempre es formen a partir dels que, fins llavors, eren contraris a la idea, insensibles o indecisos. En un procés d’emancipació nacional, doncs, les noves adhesions han de venir de tot arreu, tant des del punt de vist de la ideologia democràtica, com de l’estatus social, l’origen geogràfic o bé la professió o el nivell de formació. Es va arribar a formar una mena de microclima independentista en el qual cridava l’atenció qui encara no s’havia sumat a la causa. Per a molta gent, no sols la utopia semblava ja possible, sinó que ho teníem a tocar de la mà. Ja hi érem, vaja...

La nit electoral, per primer vegada en la història, hi havia al Parlament una majoria absoluta de diputats escollits en partits que s’havien presentat amb un programa clarament independentista o favorable a l’estat propi, que és el mateix, però que potser no sona tan fort a segons quines oïdes. La majoria s’eixamplava moltíssim més si es tenien en compte els escons ocupats per parlamentaris favorables a l’autodeterminació dels pobles o al dret a decidir, versió aquesta aparentment més light, però en tot cas positiva. Però ja la mateixa nit, tot començà a esberlar-se, de manera més que incomprensible. No tinc cap dubte que, en el propers temps, el sistema de partits a Catalunya serà ben diferent del que és ara. Dit això, el que hauria d’haver estat un veritable castell de focs es convertí en un coet d’aquells que van per terra i s’apaguen ràpidament, després d’un recorregut brevíssim. Mentre la premsa internacional al·ludia a la gran victòria sobiranista, aquí semblava com si vinguéssim tots d’un enterrament. Tan avesats a l’hegemonia convergent, es confongué  el retrocés de CiU amb un retrocés de país i del sobiranisme, quan justament s’havia produït tot el contrari. Una CiU independentista ja sabem per a què dóna: per a 50 escons. I això és moltíssim. El que passa és que l’independentisme s’havia pluralitzat ideològicament, a dreta i a esquerra, però sumat constituïa i constitueix una majoria inqüestionable.

En canvi, portem vivint des d’aquella nit, en un veritable estat de xoc, mentre la tristesa, la incertesa, els dubtes, el desconcert, el pessimisme i la crisi fan els seus estralls. I Espanya va fent la seva feina, dins i fora de l’Estat, amb l’objectiu ben clar de dissipar aquella empenta inicial i fer-ne inviable el projecte. Aquell entusiasme s’ha anat desinflant i és molta la gent que no entén res. Com pot ser que, havent guanyat, des del primer moment fa tot l’efecte que, en realitat, vam perdre? Com és possible que un mateix partit doni suport al Govern, investint un president i signant un acord d’estabilitat parlamentària, i alhora vulgui liderar l‘oposició? L’oposició a allò mateix que s’ha votat favorablement i s’ha fet possible amb el seu vot? Com pot ser que, en un temps tan convulsos, no se senti amb més claredat i freqüència la veu del president de Catalunya i no només la del portaveu del Govern? Està tan sol el president com es diu? És cert que els seus el donen ja per amortitzat i que ja ha començat la cursa per la successió? Seriosament parlant, quin nom té avui la primera força política de Catalunya amb més potència que Artur Mas? Aquest país té, entre molts altres, un problema evident de lideratges i, quan apareixen, ràpidament se’ls signa el certificat de defunció...

Orfes de lideratge, amb l’autoritat moral suficient com per aplegar àmplies majories socials, sense pressupostos ni un ral a la caixa de la Generalitat, correm el perill que el carro vagi pel pedregar. Fa ja cinc mesos de les eleccions i encara no s’ha aprovat la llei més important de l’any, cosa que no afavoreix gens ni mica la imatge del país, ni la solidesa de les seves institucions, ni la credibilitat dels acords parlamentaris signats. I, ça i lla, comencen a sentir-se comentaris sobre la seriositat del nostre sistema de partits i no són pocs els que pensen que hem agafat un empatx de nacionalisme que no ens deixa sortir de les dificultats del moment present. “Si no són capaços de posar-se d’acord, ara, com ens han de dur a la independència?”, hi ha qui diu. El pitjor que podria ocórrer és que el sobiranisme passés de ser la gran esperança col·lectiva a ser la causa de tots els mals. I que hi hagués qui pensés que vam patir un escalfament nacional concentrat, però que, en realitat, la conversió de Catalunya en un estat sobirà és una quimera, que no cal perdre-hi més el temps i que anem per feina, relegant, doncs, l’objectiu alliberador a un simple pretext electoral, un moment d’eufòria col·lectiva o un caprici personal.

Mal averany per a la independència, si no arribem a l’alçada de saber governar l’autonomia. Els líders han de reaccionar amb urgència, agafar el toro per les banyes, adoptar les decisions que calguin sense descartar-ne cap, i fer-ho amb fermesa i valentia, indicant amb claredat el camí a seguir i les dificultats que hi trobarem. Només així podrem, com a poble, saltar la paret i arribar fins a les platges que hi ha davant la mar. I quedar-nos-hi. Això és, justament, el que s’espera d’ells en aquests moments. El poble català ja ha fet el que havia de fer. Ara toca als partits i als seus dirigents fer la seva feina, sense perdre ni un segon més de temps, per tornar a recuperar la confiança en la política i la il·lusió per la llibertat.