"Los virus no entienden de territorios", ha estat la frase reiterada de Pedro Sánchez en diverses compareixences comunicatives durant la Covid-19. Els fets, però, no han acompanyat el discurs: des de la negativa a confinar Madrid que va provocar una escampada incontrolada a les dues Castelles, fins al prec recent a les autoritats europees que no impedissin l'accés dels turistes a tot Espanya, perquè el virus només afectava Catalunya i Aragó.

Sota el paraigua del combat al virus, o amb qualsevol altra excusa, s'hi està amagant molta geopolítica, molta guerra de posicions econòmiques. Al si d'un Estat complex com l'espanyol on la casta dirigent està totalment madrilenyitzada, qualsevol iniciativa governamental va destinada a consolidar l'hegemonia econòmica que ha assolit per primera vegada la Comunitat Autònoma de Madrid superant Catalunya i el País Basc. I a perjudicar els territoris que considera adversaris. El País Basc i Navarra, encastellats darrere els furs, no només resisteixen els embats, sinó que sempre en posen un tros a l'olla, com s'ha vist en el paripé d'Urkullu en la reunió de San Millán de la Cogolla. Els països catalans aguanten atacs furibunds estructurals i la resta va lliscant en una agònica decadència poblacional i social, temperada pels subsidis i el superàvit fiscal.

Sánchez, que perpetua aquesta discriminació, es veu, però, afectat també per la geopolítica. Quan Gran Bretanya i altres estats europeus prohibeixen viatjar a Espanya, estan sentenciant un estat que s'aguanta sobre un sector precari com el turisme en bona part de les costes mediterrànies i Canàries. Perquè les raons sanitàries són ridícules, ja que els països d'origen tenen ràtios de contagis superiors a l'espanyol. Quan el primer ministre francès (català-occità) Castex recomana no viatjar a Catalunya, però en canvi no tanca les fronteres als turistes catalans està implementant una política econòmica, no sanitària: aturar el flux de turistes francesos a la principal destinació exterior i conservar el flux de turistes catalans, el més important d'Espanya, en direcció a França. Tot sigui per continuar amb el colbertisme proteccionista.

Fa poc el professor Xavier Ferràs analitzava en un article el que anomenava tecnonacionalisme. Allà difonia dades sobre l'actual batalla geopolítica entorn de la tecnologia 5G, en la qual Huawei disposa de la millor i més barata. A la Xina s'instal·len 10.000 estacions 5G per setmana. Les 300 ciutats xineses més grans es convertiran en plataformes 5G aquest any. I un 70% de les connexions 5G globals són xineses. Per això, comprovem que en el món amb predomini de la tecnologia competeixen els sistemes nacionals/regionals d'innovació i no les empreses individualment. Per això, també, es torna a parlar de política industrial basada en la innovació, en els reptes ambientals i en la inclusivitat. El terratrèmol de la Covid està demostrant les febleses industrials i tecnològiques de cada país i toca de mort el model de turisme antic, fent tremolar les economies del monocultiu.

Tothom, des del comunisme capitalista, al capitalisme pur americà, passant pel capitalisme renà o socialdemòcrata, han apostat per l'estat tractor. La Xina des del capitalisme d'estat, EUA des del tractor militar i universitari, els estats nòrdics amb injeccions d'R+D a les empreses que creen llocs d'ocupació de qualitat, Israel tibant des del govern de la Startup nation, Alemanya fent del Fraunhofer l'institut pare carbasser dels clústers de les pimes... Però a Espanya, el BOE només preocupat perquè puguin repartir beneficis els paràsits financers i els oligopolis de serveis de l'Íbex.

I a Catalunya, la majoria de mandats de governs de bons "liberals" considerant que no s'havien d'involucrar en la indústria. Per això, a Espanya, en 20 anys s'ha passat del 0,88% del PIB en R+D al 1,24%. I seguint a aquesta velocitat es tardarà 172 anys en atrapar a l'actual Corea del Sud (4,35%), 155 anys a Israel (4%), 125 a Finlàndia i Japó (3,5%), 97 a Dinamarca, 87 a Alemanya i EUA, 48 a la Xina i 45 anys per arribar a la mitjana europea (2% del PIB). Però quan hi arribi Espanya, aquests estats ja hauran pujat més en el percentatge; i l'estat al servei de Madrid serà una perifèria decadent tècnicament davant la puixança d'aquells estats tecnològics; i un territori decadent demogràficament davant la puixança d'Àfrica.

Mentrestant, els Borbons se'n van de vacances amb les maletes plenes de diners fruit de l'única tecnologia on excel·leix Espanya: la de la corrupció.