Vaig fer-me militant de Convergència quan tenia disset anys. Dues terceres parts de la meva vida han estat vinculades a aquest partit. En molts moments des de la militància de base; en d’altres, assumint responsabilitats orgàniques locals o sectorials. També he estat candidat a diverses eleccions i en tres ocasions vaig obtenir l’acta de regidor. Igualment, he ocupat alguns càrrecs de designació al govern de la Generalitat. He participat en campanyes electorals, en congressos i conferències nacionals, en manifestacions i festes... Aquesta dedicació, aquest compromís, ha estat i és, tanmateix, amb un projecte de país.
 
Ho és per a mi i per a la majoria de militants de Convergència. No ens hem involucrat en aquest projecte polític per a salvar fortunes ocultes de ningú, per a emparar conductes il·lícites, per a estimular un entorn de vaguetats morals o per a crear unes estructures corruptes que captin diners per a qualsevol fi, sigui el que sigui. Tot això, si s’hagués produït, no forma part del nostre projecte, no forma part de la nostra feina, no forma part d’allò que estem disposats a defensar o a justificar. És per això que aquests últims temps estem dolguts.
 
Estem dolguts encara que no sabem ben bé amb qui ho hem d’estar. Si les acusacions fossin certes, ho estaríem amb aquells que han traït el nostre projecte i ens arrosseguen a la ignonímia. Si no fossin certes –i jo hi confio molt–, ho estaríem amb els que han construït la falsedat i amb aquells que, sense mesura ni contrast, l’han amplificat amb asseveracions infundades. En cap dels dos casos, s’hauria de tolerar la impunitat.
 
No es pot negar que tot plegat té relació directa amb el procés sobiranista que vivim i el paper destacat que hi juguen Convergència i el seu president, Artur Mas. Hi ha qui creu que aquesta orquestració pot afeblir-nos la moral i fer-nos recular cap a posicions més confortables. L’estrateg d’aquest plantejament ha errat l’estratègia.
 
El compromís amb la independència no és un càlcul electoral. No ho és perquè nosaltres no som convergentistes –si es pot dir així– sinó catalanistes. No ens mou l’interès de Convergència sinó el de Catalunya. Durant molts anys hem cregut que la plasmació de les aspiracions d’una Catalunya democràtica, pròspera, cohesionada socialment i territorialment, culta, europea i compromesa amb la justícia social podien materialitzar-se dins d’una Espanya renovada, prou valenta per a fer el pas d’assumir la seva plurinacionalitat en termes polítics i d’organització de l’estat.

Els fets han demostrat que no ens en sortirem per aquest camí i, per això, sense manies, hem abandonat aquells postulats i hem assumit que les esmentades aspiracions han d’assolir-se mitjançant la independència. Hem canviat el paradigma del model d’estat sense lamentar-ho i disposats a treballar per aquesta causa amb la mateixa intensitat amb què vam fer-ho per l’anterior.
 
I podem canviar altres paradigmes si cal. Per a nosaltres, Convergència ha estat l’eina ideal per a aglutinar l’espai central de la societat catalana i motivar-lo a favor del projecte de construcció de l’autogovern –ara mitjançant l’estat propi– en totes les seves facetes (lingüística i cultural, social, econòmica, institucional...). Si es demostra que Convergència ha estat infectada d’alguna manera per la corrupció, la cosa canvia.

Fins i tot, si Convergència és, com jo crec, innocent de totes aquestes acusacions però se li ha acumulat prou plom a l’ala perquè no pugui alçar el vol, la cosa també canvia. En aquest cas, estic convençut que, a la majoria de militants, no ens trontollarà la voluntat a l’hora d’aparcar l’eina esmussada i adquirir-ne una de nova per a poder continuar treballant pel país. Així de senzill i així de clar. Cal entendre això per a entendre els convergents. Qui no ho faci i prefereixi insistir en tòpics i falses etiquetes, continuarà immers en la perplexitat, sense capir què passa realment ara i aquí.