Si no hi ha un daltabaix, Pedro Sánchez arribarà amb relativa facilitat al final de la legislatura. L'aprovació dels tercers pressupostos consecutius li permetrà aguantar fins que acabi el 2023, de manera que podrà exhibir la presidència de torn de la Unió Europea (UE) amb una certa estabilitat. És cert que el resultat de les municipals i autonòmiques del maig el poden lesionar -les perspectives per a l'esquerra no són òptimes, per variar, especialment en llocs clau com Madrid-, però tot indica que ningú el traurà abans d'hora de la Moncloa. I, vistos els precedents, seria imprudent descartar que hi continués després de les properes eleccions. Cada cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo retrata la inconsistència del líder del PP, que apareix com a incòmode des que ha aterrat a Madrid i ha hagut de baixar al fang del debat parlamentari.

Aquest dimarts en va ser una bona mostra, amb una retòrica que conté la cadència de Mariano Rajoy però sense el talent per la declamació. En els xocs que han tingut, Sánchez n'ha sortit vencedor, tot i que per ara només el CIS el situa com a favorit a les properes eleccions. L'amenaça d'un govern del PP suportat -dins o fora- per l'extrema dreta és un dels principals arguments del PSOE per continuar al poder, possiblement l'únic, i la debilitat de Feijóo és clau per a Sánchez. El poder, ho diu el tòpic, només desgasta qui no el té, i en aquest cas el president espanyol acostuma a jugar bé les cartes. Haver aprovat els pressupostos amb els socis de la investidura també serveix per exemplificar com d'arriscat és voler enterrar Sánchez abans d'hora.

Cap dels partits que integren la majoria que va facilitar la investidura i ha anat aprovant els pressupostos -potser amb l'única excepció del PNB, a qui collar un Feijóo en minoria també se li donaria bé, com deu recordar Rajoy- pot fer altra cosa que investir Sánchez a partir dels primers mesos del 2024 si l'aritmètica ho permet. Ni ERC, ni Bildu, ni Compromís, ni Més País, ni el BNG ni la resta de formacions minoritàries -el PDECat tot indica que no repetirà en el proper Congrés- s'arriscarien a ser assenyalats com a culpables de l'ascens de la dreta al poder. Fins i tot Junts es podria situar en aquesta tessitura. I si la relecció de Sánchez depèn del grup que comanda ara Míriam Nogueras? Un exercici de política ficció que, si arriba, obligarà a fer un nou equilibri entre les conviccions i les contradiccions. Com en la moció de censura del 2018.

De la mateixa manera que Sánchez ha fiat el seu futur a ERC i la resta de socis, els republicans depenen exclusivament del PSOE per tirar endavant el projecte polític. El fracàs de Sánchez és el fracàs d'ERC, i viceversa. Sense els socialistes a la Moncloa, ni taula de diàleg ni desjudicialització. Sense els vots dels republicans, el PSOE no pot ni somiar en reeditar la presidència. L'aliança durarà tant com ho vulguin les urnes. Segur que Sánchez rep el càstig de part de la ciutadania pels indults i la derogació de la sedició, i també si acaba reformant-se la malversació, però és possible que ja hi compti. Perquè, si cal canviar de discurs una vegada més, segur que trobarà la manera.

Ara el president espanyol se sent fort en el discurs d'esquerres, contra les grans empreses -energètiques, bancs i diaris conservadors- i còmode en el combat contra la dreta, a l'estil del que va fer José Luis Rodriguez Zapatero per reeditar la presidència. I, si fa concessions a ERC, és més perquè els necessita que no pas per convenciment. Les continuarà fent -dins d'uns límits, perquè d'amnistia i autodeterminació no en vol ni sentir a parlar- mentre continuï aquesta necessitat. I en aquestes coordenades cal analitzar el paper del PSC en la negociació pressupostària catalana, on s'ha arribat més lluny que mai en l'última dècada. Amb els blocs trencats i la direcció que ha emprès ERC a Madrid, només cal esperar que es moguin les peces. També quan hi hagi eleccions al Parlament, les primeres que estaran enquadrades de debò en el post-procés.