Els bons números d’audiència d'Eufòria precipiten una reacció doble: joia per part dels ciutadans que pateixen allò que Enric Larreula en va dir "dolor de llengua" (ja que el programa sembla interessar a la clientela jovenívola que sol escapolir-se del radar de TV3) i un desdeny notable de l’afició musical, dels compradors de discos i altres espècies. Posant-nos sarcàstics, podríem afirmar que som davant d’un programa de música per a qui no li interessa gaire la música, però l’equació presenta punts febles. Sí que podríem deduir que Eufòria demostra (com en el seu moment OT o La voz) que, en termes televisius, ens interessen més els artistes que estan per fer que no pas els artistes fets.

No ens hem d’escandalitzar perquè la música arribi a les masses barrejada amb altres ingredients: competició, celebració generacional, trama emotiva amb claus d’identitat de gènere. Què és la música, sinó una expressió cultural que emana de la vida mateixa? Fins i tot mirant d’aïllar-la de l’entorn, i gaudir-la en un estat pur o concentrat, les connotacions extramusicals sempre hi floten: et pots sentir part d’un club selecte, o inconformista, o autèntic, o nihilista, o senzillament, especial, en funció dels sons que triïs, més enllà de les propietats precises, tècniques, del llenguatge musical.

Cal entendre que la música es mescli amb altres factors, però sí que podem protestar esportivament quan la música només es presenta a la televisió mesclada amb aquests altres factors. I de (quasi) cap altra manera. Avui, els programes de leitmotiv musical que gaudeixen de més popularitat a la nostra graella són fonamentalment aliens a la producció artística del país i del moment: d’una banda, Eufòria i el seu carrusel de vailets cantaires amb repertoris de covers, i d’una altra, el Cachitos de TVE traient suc a la barreja de nostàlgia i humor amb mala bava, i tirant, per cert, d’un arxiu històric sensacional que gairebé no es regenera per la inexistència, precisament, de programes musicals (a la mateixa TVE, s’ha anunciat aquests dies el no retorn de La hora musa, espai produït a Sant Cugat que va irrompre amb bombo i platerets fa ben poques temporades; és una pena).

La discussió sobre la música a la televisió és antiga, i tenim incrustada en el cap aquella al·legació segons la qual les cançons i els concerts no donen audiència. I deuen tenir raó, perquè ni Efecte Collins, el meritori espai de La 2, ni el Feeel de Betevé són exactament líders diaris, i això és així perquè la bona gent del país ho vol d’aquesta manera, tot procedint a prémer, quan arriba l’hora, uns altres botons del comandament a distància. La responsabilitat individual, no ens cansarem de repetir-ho, també existeix, i és higiènic que, abans de fer certs escarafalls, ens preguntem que fem cadascú de nosaltres per corregir coses que trobem tan intolerables.

Això no impedeix, però, que quan parlem de televisions públiques, ens permetem demanar una mica més. L’escena catalana viu una efervescència permanent de propostes de tots els estils, tant d’artistes consolidats com de creadors de nova planta, i és una realitat que no disposen gairebé de platós on anar a presentar els seus treballs. Amb Eufòria, TV3 ha demostrat que sap fer un programa bo per a la llengua. I si ara provés de fer-ne un que fos extraordinari per a la música?