Vaga de mestres, vaga de metges. Educació i sanitat, dos departaments que sumats  suposen gairebé el 50% del pressupost de la Generalitat. Les pancartes i els lemes sindicals deixaven clara la reivindicació: més recursos, més diners, millors sous, menys hores i més contractacions. Res a dir, els treballadors tenen tot el dret de reclamar més i millor, però en el debat social i polític que acompanya les vagues s’hi troba a faltar alguna cosa. Arguments, dades i una mirada que vagi una mica més enllà de fer créixer el pressupost com la solució universal a tots els mals.

El debat sobre els serveis públics, amb l’escola i la sanitat al capdavant, tendeix a ser més aviat pobre. La ideologia substitueix els arguments i els apriorismes fan tota la resta. La discussió gairebé mai no es planteja analitzant indicadors objectius que permetin valorar resultats tangibles. Es critica la gestió privada d’alguns hospitals sense ànim de lucre mentre es defensen els de gestió pública, però la conversa no s’acompanya de dades sobre quin model és més eficient a l’hora de treure partit als recursos o quins centres són més valorats pels seus usuaris. S’ataca l’escola concertada, però no sabem quin sistema de gestió escolar aprofita millor el diner públic ni quin genera millors resultats educatius en igualtat de circumstàncies.
 
Moltes opinions, però poques raons. Un debat viciat perquè el nostre sector públic està poc habituat a mesurar resultats i rendir comptes. No es parla d’indicadors perquè se’n fan servir pocs i sense dades es fa difícil construir res que no sigui posar pedaços. Pitjor encara, quan hi ha dades sovint s’amaguen perquè es desconfia de la capacitat ciutadana d’interpretar-les o de l’efecte que podrien tenir. El Departament d’Educació té dades comparatives sobre les escoles del país i els seus resultats, però els pares continuen triant centre a cegues i omplint d’alumnes algunes escoles que no funcionen. Cap incentiu per canviar, cap incentiu per millorar.
 
Demanar més diners per l’escola i la sanitat és fàcil, és la solució senzilla i més òbvia. Més recursos perquè tot funcioni millor. Més pressupost per aconseguir millors resultats. Sembla evident, però ni sempre és així ni és l’únic camí. Anant a l’extrem, un sistema viciat pot ser un pou sense fons que no millorarà el seu funcionament per molts recursos que s’hi aboquin. Fins i tot si més diners vol dir millor servei, i sovint pot ser així, també és possible que pensant-hi una mica més es pugui fer més amb menys per poder treure tot el partit als recursos disponibles. Innovació i productivitat.
 
Més diners, potser sí, però també menys burocràcia i noves maneres de fer. La tecnologia impacta arreu i hi ha mil i un sectors que viuen canvis radicals de reducció de costos i millora del servei. La innovació també arriba a l’ensenyament i la sanitat, però el sector públic sempre hi arriba tard i arrossegant els peus. Caldria experimentar i obrir el conjunt dels serveis públics a programes pilot de mena, testar noves idees que no sempre demanin més diners per fer més del mateix. Però el sector públic no podrà innovar sense col·laborar amb el sector privat i fer-ho és gairebé impossible amb una normativa de contractació cada cop més restrictiva i estricta.

Més arguments i raons per tenir debats més sòlids. Més dades i indicadors per prendre millors decisions. Més pressupost, potser sí, però també més innovació i millors idees.