Hi ha una paradoxa inquietant en la manera com es construeix el relat nacional iranià. Sovint, el nacionalisme persa apel·la a una edat d’or que s’estén, amb matisos, des de l’antiguitat fins a l’esplendor intel·lectual dels segles IX al XI. Aquell període no només va ser políticament rellevant, sinó també profundament fecund en termes culturals i filosòfics. Figures com Ibn Miskawayh —pensador persa del segle X, nascut a Rayy, a l’actual Iran, i autor d’una obra decisiva en els camps de l’ètica i la història— encarnen un humanisme islàmic que situava la raó, l’educació i el perfeccionament moral al centre de la vida individual i col·lectiva. Com que el concepte modern d’“iranià” no existia en la seva època, és més precís situar-lo dins la tradició intel·lectual persa que no pas aplicar-li sense més una categoria nacional contemporània. En obres com Tahdhib al-Akhlaq, defensava una visió de l’ésser humà capaç de cultivar la virtut a través de l’educació i la reflexió, en una síntesi notable entre pensament grec i tradició islàmica. 

Aquest llegat, tanmateix, contrasta amb la realitat contemporània de la República Islàmica de l’Iran. La teocràcia instaurada després de 1979 ha tendit, en molts aspectes, a restringir precisament aquell esperit humanista que havia caracteritzat una part significativa de la seva història intel·lectual. El discurs oficial, sovint crític amb Occident, es presenta com una defensa de l’autenticitat cultural i religiosa davant d’una suposada decadència externa. Però aquesta narrativa amaga una tensió profunda: mentre es reivindica un passat de sofisticació i pluralitat, es limiten espais de llibertat i expressió que podrien fer-lo viu en el present.

Aquesta tensió no és exclusiva del cas iranià. Resulta difícil no veure-hi un mirall incòmode per a les societats occidentals. Durant dècades, Europa i Amèrica del Nord han construït el seu relat identitari al voltant de la democràcia liberal, els drets humans i un ordre internacional hereu, en part, de la Pau de Westfàlia de 1648. Aquells tractats, negociats a Münster i Osnabrück, van posar fi a la Guerra dels Vuitanta Anys entre Espanya i les Províncies Unides i a la fase alemanya de la Guerra dels Trenta Anys, i són habitualment considerats un moment clau en la consolidació del sistema modern d’estats i del principi de sobirania política.

El que observem avui, però, és una regressió inquietant cap a dinàmiques que semblaven, si més no parcialment, superades: una reaparició de la política com a espai de confrontació identitària, on la religió, la nació i el poder tornen a entrellaçar-se de manera perillosa. No es tracta de dir que hàgim tornat mecànicament al segle XVII, sinó de constatar que es debilita aquell marc polític que aspirava a contenir les guerres de fe, les sobiranies sacralitzades i la legitimació moral de la violència.

Més inquietant encara és la poca resistència que aquestes derives estan trobant. Figures com Donald Trump o Benjamin Netanyahu, no només han accedit o s’han mantingut en el poder mitjançant mecanismes polítics formalment legítims, sinó que ho han fet sovint davant una oposició social i institucional insuficient, fragmentada o incapaç de construir un fre moral proporcional a la gravetat del moment.

Què diu d’una societat el fet que, a través de les urnes, atorgui poder a dirigents que exerceixen o justifiquen formes de violència política que, si les practiquessin altres actors sense estat, serien qualificades sense vacil·lació de terror? La legitimitat electoral no purifica moralment la violència. El vot no converteix en acceptable allò que, jutjat pels seus efectes sobre la població civil, continua essent moralment monstruós.

Aquesta deriva no és només institucional; és també social i cultural. El silenci, la indiferència o la resignació contribueixen a normalitzar allò que, en altres contextos, seria percebut com a intolerable. I és aquí on emergeix amb força un doble estàndard que fa temps que erosiona la credibilitat moral d’Occident.

Cada vegada que hi ha un atemptat comès en nom de l’islam, es reclama de manera gairebé automàtica que “els musulmans” es desmarquin, condemnin els fets, facin declaracions públiques, surtin al carrer, demostrin que no comparteixen aquella violència. Se’ls imposa, en la pràctica, una responsabilitat col·lectiva per crims que no han comès. En canvi, no veiem una exigència comparable adreçada als cristians o als jueus quan la violència és exercida des d’estats, moviments o discursos que s’emparen, culturalment o explícitament, en referents cristians o jueus. Aquesta asimetria no sols és injusta: també revela fins a quin punt hem naturalitzat que només alguns col·lectius hagin de donar explicacions permanents de la barbàrie.

I, tanmateix, seria profundament necessari que també en aquests altres mons religiosos hi hagués una mobilització clara, visible i sostinguda. Caldria veure cristians i jueus sortint al carrer per afirmar sense ambigüitats que cap credo no pot ser confós amb el terrorisme infligit en el seu nom, que cap Estat no pot convertir una tradició espiritual en coartada de la violència, i que la fe no exonera mai del judici moral sobre els actes. Si exigim als musulmans una separació pública i explícita respecte del terror exercit en nom de l’islam, la mateixa exigència hauria de valer, per simple coherència ètica, per a qualsevol altra comunitat quan la violència es justifica sota els seus símbols.

Potser el més inquietant és la sensació que assistim, gairebé impassibles, al final d’una etapa històrica. Un moment en què les certeses que havien estructurat el món de la postguerra —el progrés i la cooperació internacional— es veuen qüestionades per una nova onada de nacionalismes que apel·len a la por, a la identitat excloent i a la simplificació del debat públic.

Quan les institucions fallen, la cultura sovint esdevé una forma de resistència. El cinema iranià, per exemple, ha sabut convertir les limitacions imposades pel sistema en un llenguatge propi, subtil i profundament humà. Directors com Abbas Kiarostami o Asghar Farhadi han construït obres que exploren les contradiccions de la societat iraniana amb una sensibilitat extraordinària.

Aquest cinema, aparentment modest, esdevé així un espai de reflexió i de resistència silenciosa. Una manera de preservar aquell esperit humanista que Miskawayh va defensar fa més de mil anys.