Al nostre país i als que ens envolten alguna cosa està passant que cal tenir en compte reflexionar-hi una mica. La ciutadania ha perdut qualsevol esperança i confiança  amb el sistema polític clàssic i amb les institucions actuals, tal com les coneixem; hom vol que se’l cuidi o se l’atengui des de les institucions com a ciutadans que paguen els seus impostos a canvi d’uns serveis públics cada cop més deteriorats. La gent està farta de tants casos de corrupció, dels privilegis dels poderosos i un sistema polític majoritàriament condicionat a ells. La gent està farta de veure que els plats trencats no els paguin aquells que s’han aprofitat del sistema vigent, sinó el conjunt de la ciutadania. I la resposta ciutadana quina ha estat? A Itàlia, el moviment Cinc Estrelles; a França, el Front Nacional de Marine Le Pen; a Grècia, Syeritza i Alba Dorada; a Espanya, Podemos; i a Catalunya, un totum revolutum (Podem, Guanyem, Procés Constituent, CUP, ... ).

Què està passant? Per què el naixement de noves forces polítiques? Perquè diuen el que vol sentir una part d’aquests ciutadans, perquè molta gent vol castigar fins a la seva desaparició la majoria de les forces polítiques clàssiques. Perquè algunes de les noves formacions polítiques ofereixen un discurs alternatiu, altres un discurs populista acostat a posicions d’esquerra radical, altres barregen des de posicions d’esquerra a posicions feixistes. Però moltes utilitzen un discurs nou i, sobretot, desacomplexat.

És curiós, per exemple, que el Front National de Marine Le Pen barregi un discurs anticapitalista de nacionalització de la banca privada amb un discurs de situar sempre primer els francesos per a anar contra la immigració. A l’Estat espanyol, sorprèn Podemos quan diu que han superat el concepte ideològic esquerra-dreta, definint-se només com a ciutadans. Què passa amb les formacions polítiques anomenades clàssiques? No troben una resposta com les de sempre, no saben incentivar ni oferir il"lusió en aquesta nova realitat.

A Catalunya, però, hi ha un element que converteix la nostra societat en diferent: el procés de país que vivim. Els partits anomenats clàssics, liberals o socialdemòcrates s’aguanten perquè hi ha una reivindicació d’emancipació nacional que genera una motivació a una part significativa del poble de Catalunya. Ara bé, si aquesta il·lusió col3lectiva no es canalitza cap a una sortida que doni resposta a les expectatives creades, a banda  de cansament (que ja estem vivint) pot generar frustració i, aleshores, l’efecte Podemos, com a exemple de populisme alternatiu i trencador, pot acabar essent una nova esperança col·lectiva perquè els humans sempre necessitem esperança.

Ens podríem preguntar si la proposta Podemos no és una maniobra per espantar l’electorat dretà i que aquest es mobilitzi electoralment a favor del PP per contrarestar-lo o, en la variant catalana, per diluir una part de l’independentisme sociològic perquè abandoni aquesta idea i s’abraci a la de Podemos. Qualsevol de les dues sortides serien bones per a la gent del sistema.

En tot cas, prenguem nota. La humanitat està canviant, no sabem si a millor o a pitjor i els canvis són en tots els sentits, però a sobre els catalans tenim l’assignatura nacional pendent de resoldre i encara molt i molt pendent. No ens deixem distreure per cap mag de la sociologia.