Feia temps que em qüestionava per què a Espanya hi ha un gran odi, o almenys un gran rancor, per Catalunya. I no només parlo de la “caverna” espanyola, sinó també dels que considerem progressistes i espanyols de l’esquerra. No cal dir que el tema (o segons alguns el problema) català genera un ressentiment tant dins els sectors espanyols més conservadors, com en les capes més liberals de la societat espanyola. Però per què?

Suposo que als espanyols de dreta els pesa molt el sentiments nacionalistes. No obstant, els que estan tant tips d’aquest règim polític com nosaltres, però treuen foc pels queixals quan es parla d’una possible Catalunya independent, han de tenir  una altra raó per ser tant reticents al dret d’autodeterminació. És per això que vull destacar una conversa que vaig tenir fa uns dies amb un amic colombià de Medellín que es presenta com a “paisa” d’Antioquia. Segons aquest amic, a Colòmbia, i sobretot a Bogotà, hi ha un sentiment similar vers el “paisa” degut al fort desenvolupament industrial, i per tant, econòmic de la regió (és la que més contribueix a l’economia colombiana). A més, Antioquia s’enorgulleix de ser una de les regions amb una cultura més rica, i amb un dels nivells de vida més alts del país (si no el més alt) i on els valors democràtics són més notables.  

Mentre que no és possible comparar la situació antioqueña amb la catalana (malgrat les diferències els “paisas” es defineixen com a colombians) és interessant veure com dos territoris desenvolupats socialment i econòmicament de països diferents reben un tractament més o menys anàleg. Com va dir-me el meu amic colombià “la envidia hace que algunos desdeñen a los paisas” i aquest comentari em fa pensar en aquells espanyols que es defineixen com a “progres” però a l’hora tenen aversió per tot allò que és català.

Catalunya sempre ha sigut la bastió del republicanisme espanyol, és la comunitat que es va industrialitzar per motius propis a pesar de la decadència de la monarquia absolutista, és el territori que va enviar més tropes republicanes per defensar Madrid de les forces franquistes; va ser Catalunya que va fer un dels esforços més grans durant la Guerra Civil (sense desmerèixer cap altra comunitat) i és la societat catalana la que, malgrat els bombardejos, els setges, les dictadures i la “democràcia” neofranquista en la que vivim, ha mantingut la llengua, la cultura i el tarannà democràtic. Encara que els “cavernícoles reaccionaris” diguin el contrari, són els catalans els que van per la via democràtica, els que segueixen buscant un acord per la consulta i els que es neguen entrar en una espiral d’amenaces de violència, enfrontaments militars, insults i difamació.

És un miracle que la llengua i la cultura catalanes encara existeixin, per no dir que els catalans segueixin defensant un dret democràtic tant bàsic com el dret d’autodeterminació. Una altra nació hauria declarat la guerra o hauria desaparegut entre les pàgines de la història.   

Per això els progressistes espanyols tenen enveja, perquè les forces democràtiques a Espanya han sigut delmades. La derrota d’una república havia de ser forta, però la victòria dels nacionalistes al 1939 va ser el principi del final. Hem vist el PSOE infiltrat entre descendents de dirigents del franquisme i convertit en el soci menor del PP. Hem viscut una època d’amnistia on exlíders de la dictadura es van veure convertits en els “pares” de “la transició democràtica”, on excombatents de la División Azul son lloats per lluitar al mateix bàndol que els nazis i on extorturadors no només viuen una vida de luxe, sinó que són protegits per la fiscalia davant de les lleis internacionals. Vivim en una societat controlada per una constitució inflexible que manté al successor de Franco com a cap d’estat i que, a més, manté un govern del PP amb polítiques retrògrades que té com objectiu acabar amb drets democràtics fonamentals.

El rancor i l’odi vénen de l’enveja, de l’enveja que tenen de la cultura catalana, que ho ha resistit tot, d’un país que ha reeixit lluitant i que s’apropa a la ruptura amb una “democràcia” estancada. L’hora de negociar s’ha acabat i ni una millora de finançament, ni un nou estatut, ni una reforma constitucional poden parar el moviment independentista. “La envidia hace que algunos desdeñen a los paisas”. Potser podem aplicar aquesta frase a alguns “progres” espanyols i al que senten respecte a la independència de Catalunya.