Escolto com Inés Arrimadas assegura en una entrevista per a una televisió espanyola que l’adoctrinament a les escoles catalanes és puntual. La líder dels taronja també diu que el sistema educatiu català potser ha tingut a veure amb l’èxit de l’independentisme. La seva és una acusació vacil·lant, un punt poruga de qui sembla que només vol escampar en l’ambient una sospita evitant d’encendre-ho tot.  Res a veure amb la contundència amb la qual els seus han fustigat l’escola catalana, amb allò que realment pensen de l’escola catalana.

Curiosament, el PP, a través de Méndez de Vigo, s’expressava en els mateixos termes fa unes setmanes, just després que els seus haguessin encès diaris i xarxes socials amb acusacions gravíssimes contra l’escola i en el context d’una campanya brutal que també s’ha deixat sentir al País Valencià i a les Balears.

Aquesta moderació, gairebé angelical, no pot ser de cap manera una casualitat. Per al PP, i no diguem ja per a Cs, el català a l’escola, l’escola pública, és un autèntic enemic a abatre. És la conseqüència directa d’una visió supremacista del castellà i d’una por obsessiva a perdre el control social del marc referencial ideològic que defensen.

Fa temps que prometen que acabaran amb l’actual model escolar amb l’objectiu de restablir uns equilibris sociolingüístics basats en prejudicis però, alhora, també saben que, contra el que pugui semblar, això és ara mateix un impossible. Caldria guanyar les eleccions per majoria absoluta el que voldria dir que una gran part de la societat catalana estaria compartint aquesta visió i ni així. Si ara aparentment posen el fre amb la qüestió de l’escola és, segurament, per càlculs de caràcter postelectoral que el lector més suspicaç ja s’haurà ensumat.

Com sigui, una cosa és rebaixar el to del discurs públic per les raons a què al·ludia i una altra ben distinta abandonar la causa a favor d’un sistema escolar castellanitzat on el català resti confinat al reducte folklòric i on les idees més conservadores ocupen el centre d’aquest.

Continuaran, doncs, les denuncies contra els mestres, les mentides sobre la immersió lingüística, sobre el rendiment acadèmic... L’objectiu és enverinar la societat contra l’escola, conflictivitzar-la, assenyalar-la com a la causa de tots els mals del país.

És exactament el que van fer al País Valencià a principi dels anys vuitanta. L’ofensiva va ser tan brutal que els socialistes van renunciar a tota temptativa no tan sols de desplegar el valencià dins del sistema, si no de restituir-lo públicament com es mereixia tal i com reclamava una bona part de la societat. Quan per fi en 1995 el PP va arribar al poder, simplement es van limitar a matar la llengua en l’escola per inanició, sense canviar res. Ara que tornen ha estar fora de la Generalitat, tornen d’acord amb Cs a envestir amb fúria. El mateix exactament ha passat a les Balears. Una escola a la qual acusen d’escampar el virus de l’independentisme mitjançant l’adoctrinament. Una escola estigmatitzada i acorralada mediàticament per la premsa de la caverna que a hores d’ara, enmig de la tempesta espanyolista, ja és gairebé tota.

Si per una d’aquelles Arrimadas arriba al poder, la temptació d’acabar amb el sistema escolar català serà gairebé irresistible. I si no arriba, ja sabem que continuaran amb aquesta estratègia fins aconseguir que la crispació social en relació a l’educació esdevingui una cosa normal.