L’any 2011 vaig viure un temps a l’Equador on la meva filla Núria feia de periodista a l’Agència EFE. El president era Rafael Correa, un jove (tenia 42 anys quan fou ministre d’economia i 44 quan assumí la presidència) professor d’economia a les Universitats de San Francisco de Quito i Catòlica de Guayaquil. Havia estudiat a la Universitat Catòlica de Lovaine-la-Neuve (Bèlgica) i doctorat a la Universitat d’Illinois. Fou un efímer ministre d’economia (abril-agost del 2005) en el govern socialdemòcrata d’Alfredo Palacio i, tot i que crític amb la substitució del sucre (la moneda tradicional de l’Equador) pel dòlar estatunidenc el 1999, no revertí el canvi ni quan fou ministre ni quan fou president. El 26 de novembre de 2006, guanya les eleccions amb l’Aliança País (AP), més tard rebatejada com Moviment de Revolució Ciutadana (RC), una coalició de trenta grups de l’esquerra que tenia també el suport de socialistes i comunistes. Es va imposar en segona volta amb el 56,7% dels vots al candidat de centredreta Álvaro Noboa, la més gran fortuna del país gràcies a la producció i l’exportació de plàtans i pare de Daniel Noboa Azin, candidat d’Acció Democràtica Nacional (coalició de centredreta) el 2023.

Correa representa un populisme de centreesquerra bolivarià, exemplificat en els llargs discursos radiofònics dels dissabtes al matí on alliçonava al poble i criticava sense dret a rèplica de l’oposició en el programa Enlace Ciudadano. La seva presidència (2007-2017) va estar esquitxada de controvèrsies i decisions controvertides, però el seu mandat de 10 anys va ser el més llarg de la història d’un país caracteritzat per la permanent inestabilitat política: 93 presidents des de la independència de 1830 amb un terme mitjà per mandat de dos anys i un mes, només un president, Ignacio de Veintemilla, va aconseguir ser-ho set anys, 1876-1883.

Durant la seva presidència s’aprova una nova Constitució (2008) que volia ser sensible amb l’herència indígena. El passat inca de l’Equador queda palès en el Museu Nacional de Quito i en els diferents museus etnogràfics existents en diferents ciutats del país, en les impressionants runes d’Ingapirka (el Mur de l’inca) i en la pervivència de la llengua quítxua, que parlen encara unes set-centes mil persones les províncies amazòniques. El juny de 2009, adscriu l’Equador a l’Alianza Bolivariana para América (ALBA), l’organització creada per Hugo Chávez de la qual es retirarà Lenin Moreno el 2018, alhora que no renova l’acord militar amb els Estats Units i inverteix en infraestructures, sanitat i polítiques socials i emprèn reformes econòmiques i socials per millorar el nivell de vida dels equatorians i estimular el creixement econòmic. Però, paral·lelament, creixen les tensions amb els mitjans de comunicació privats, que l’acusen d’abusar dels mitjans públics i en detriment de l’oposició, la qual cosa afavoreix les majories absolutes d’AP en les eleccions legislatives de 2013 i 2017. Tanmateix, no hi ha dubte que en els primers anys Correa s’havia guanyat la voluntat de les classes populars, el suport de les quals li va permetre superar la insurrecció policial -un intent de cop d'estat- del 30 de setembre de 2010. Amb la insurrecció, aquest suport va passar del 65% al 75%.

L’estrella de Correa comença a apagar-se quan prohibeix l’extracció il·legal de petroli al parc nacional de Yasuní, declarat el 1989 Reserva Natural de la Biosfera i llar dels pobles indígenes en aïllament voluntari, els Tagaeri i Taromenane. Això l’enfronta a les comunitats indígenes que tenien en aquesta activitat una font tradicional d’ingressos. Després del fracàs d’un projecte que demanava la contribució internacional per preservar l’Amazònia equatoriana, comencen les extraccions industrials privades. El passat 20 d’agost, però, va tenir lloc un referèndum en què el 58,9% dels votants van decidir vetar l’explotació petroliera al Yasuní. La negativa al seu projecte el portà negar-se a pagar el deute contret amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i a tancar un acord amb la Xina de crèdits a canvi de petroli. Va bé mentre el preu del barril de cru se situa en nivells alts (per damunt dels 110 dòlars), però el drama esdevé quan el preu cau a 30 dòlars.

El 2017, Moreno, vicepresident de Correa, guanya les eleccions en segona volta per AP contra el candidat conservador Guillermo Lasso. Hereta un país en crisi, empobrit i aviat inicia una deriva conservadora que el distancia de Correa que marxa a Bèlgica mentre és acusat de corrupció (la constructora brasilera Odebrecht donava subvencions als polítics a canvi de la concessió d’obres públiques) i d’intentar un cop contra Moreno. El canvi de Moreno inclou retornar a l’FMI a canvi de reformes estructurals i retallades socials, que provoquen protestes massives a Quito (octubre de 2019), i retirar-li la protecció a Julian Assange, refugiat a l’ambaixada equatoriana de Londres des del 2012.

El 2021, la crisi econòmica i sanitària de la Covid-19 afavoreix la victòria de Lasso, l’autor de la dolarització, que, en segona volta, obté el 52,4% dels vots per 47,6% d'Andrés Arauz, el candidat de Correa. La seva victòria té, però, més de fracàs del correïsme que no pas d'esperances en el moviment conservador Creando Oportunidades. De fet, Lasso, que havia promès posar fi al Socialisme del segle XXI que l’Equador compartia amb la Bolívia d’Evo Morales i la Veneçuela d'Hugo Chávez i Nicolás Maduro, hereta un país consumit per la crisi econòmica amb un deute de 60.000 milions d'euros, un feble sector privat i una alta taxa d'atur, de pobresa, d’emigració i de violència quotidiana. Les promeses electorals d’impulsar el creixement econòmic, millorar la penúria social i fer un gir cap al centre polític no es compleixen i el país cada cop s’enfonsa més en la desarticulació social i esdevé un camp abonat pels càrtels de la coca i els narcotraficants colombians, bolivians i peruans, ja que a l’Equador poden operar en dòlars. Els dos ports més importants del país, Machala i Guayaquil, es converteixen en els principals ports d’exportació de cocaïna a Europa, a través de Galícia i la costa gaditana: el 23 d’agost es descobria a Algesires un contenidor procedent de Machala que transportava plàtans i 9,5 tones de cocaïna, la partida més gran trobada mai.

La presència dels càrtels, la pobresa i l’atur han desestabilitzat el país i els enfrontaments entre les bandes (especialment entre Los Lobos i l’escissió de l’R7) han amarat de violència (4.603 assassinats el 2022, 25 crims per cada 100.000 habitants) un país que només fa uns anys es considerava un dels més segurs de l’Amèrica Llatina: els enfrontaments entre les bandes a les presons provoquen centenars de morts: abril del 2022, Cuenca, 20; maig 2022, Santo Domingo de los Tsáchilas, 44 i 220 fugats; juliol 2022, Santo Domingo de los Colorados, 13; juliol 2023, Guayaquil, 31.

La corrupció política permet que les armes entrin a les presons. En aquesta situació d’extrema violència, Lasso, que ja va arribar al poder amb molt poc suport electoral, suspèn el Parlament i convoca noves eleccions pel passat 20 d’agost. La victòria en la primera volta fou per la candidata del RC Luisa González amb el 33,6% dels vots, darrere quedava el candidat conservador Daniel Noboa amb el 23,5%. La campanya es va veure sacsejada per l’assassinat a trets el 9 d’agost del líder del moviment Construeix (centrista, flagell de la corrupció que atreu vots d’opcions sociopolítiques molt diverses) Fernando Villavicencio. Queda, doncs, tot obert per la segona volta del 15 d’octubre, en què caldrà veure cap on es decanten el 16,4% dels vots de Construeix i els dels altres candidats, mentre el país s’enfonsa cada cop més en una violència creixent, en la inestabilitat política i en la descomposició social sota l’atenta i amenaçant mirada de les Forces Armades i dels càrtels de la droga.