Mariano Rajoy no vol equidistants. El president del govern central ho va dir ahir als empresaris reunits a Sitges: us heu d’allistar al meu bàndol, el de la llei, l’ordre i l’ immobilisme. El sol fet de voler fer creure que davant el persistent conflicte territorial i el greuge causat pel TC amb la desautorització del referèndum de l’Estatut només hi ha l’opció de no fer res de res, apel·lant a una idea dubtosa d’Espanya, és una manera molt segura de cridar el mal temps. És un missatge apolític, molt propi de la sociologia franquista.

Carles Puigdemont no vol equidistants. El president de la Generalitat creu que el món es divideix entre partidaris del referèndum unilateral i anti demòcrates, com si l’estat de dret fos un invent del diable per perjudicar els catalans. Catalunya té el dret a decidir però negar que entre el viarany de la desobediència i el corriol sense sortida de Rajoy no hi ha cap altra via per recórrer és molt agosarat. És la conseqüència d’una urgència auto imposada, una simplificació excessiva per a la ciutadania, un motiu d’escepticisme.

Però l’equidistància existeix. L’equidistància no és la tercera via, que no existeix per no haver estat formulada políticament; l’equidistància és fer l’esforç de veure que l’actual disjuntiva entre el blanc i el negre presenta una sortida difícil, de conseqüències imprevisibles pels protagonistes i per a tots els catalans. Sense igualar les raons dels dos bàndols perquè no ho són d’equiparables: la independència és una fórmula de futur tan bona com qualsevol d’altre que reconegui el fet nacional; l’immobilisme no té futur.

Plantejat el conflicte innegable com una batalla entre bons i dolents, entre raó i error, entre demòcrates i antidemòcrates, el diàleg pot semblar una exquisidesa supèrflua, el pacte un improbable metafísic i la paciència una pèrdua de temps gloriosa. Però cal suposar que hi ha un camí llarg, perfectament senyalitzat, i amb moltes sortides que porten a diferents paratges sense descartar-ne cap. El problema és que ningú no ha volgut o no ha sabut traçar aquesta avinguda per convertir-la en un programa polític.  L’enfrontament és molt més atractiu.