Si no hi ha hagut novetats en les últimes hores, la taula de partits i entitats que es reunia setmanalment per refer confiances i repensar el futur del procés no es troba des del febrer, pels volts del primer aniversari de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. L'espai, com bona part dels mecanismes que ha posat en marxa l'independentisme, ha estat un punt de trobada per debatre com debatre, i no per arribar a decisions pràctiques. El moviment no s'ha emancipat de la tardor del 2017 -ho demostra l'exabrupte de Gabriel Rufián sobre Carles Puigdemont a tomb de la declaració d'independència- i viu immers en la pugna per l'hegemonia. Cap novetat respecte fa un any, o dos, o tres: polèmiques cícliques, equilibris, mirades de reüll i una inestabilitat estable que ho tenyeix tot. Havent fracassat en l'objectiu de màxims, el Govern tampoc acaba de sortir-se'n amb el mentrestant. Tot costa molt d'arrencar.

Malgrat que l'executiu intenti aillar-se del soroll extern, les parets del Palau de la Generalitat no són un búnquer. No es pot pensar amb claredat si, un dimecres al matí, el portaveu d'ERC a Madrid li diu "tarat" a Puigdemont. No es pot pensar amb claredat si, un dissabte al matí, l'expresident de la Generalitat, des d'Argelers, suggereix que els republicans s'han sumat a la via del PSOE per pacificar el conflicte pensant en el "benestar" dels seus quadres. I tampoc es pot pensar amb claredat si Jordi Sànchez, també dissabte al matí considera una "humiliació continuada" l'estratègia del diàleg. Sànchez, que ja no és secretari general de Junts, és l'únic dels seus dirigents que des de la fundació del partit que ha actuat com a estratega. Paradoxalment -o no, en funció de qui es parli-, aquest és un dels motius que hi ha al darrere del seu adeu en el càrrec. No se li pot retreure, en cap cas, manca d'honestedat: fa dos caps de setmana va considerar ERC el principal "adversari" per ser el "primer partit del país" en les municipals. Això és anar a cara descoberta, i de tant en tant és bo que sigui així.

En la mateixa intervenció, Sànchez va indicar que aquesta actitud combativa a les urnes amb els socis no estava renyida amb la "lleialtat" cap al socis. Però aquesta lleialtat, com en el seu dia va passar amb la paraula "unitat", ha quedat buida de contingut. Ni és creïble apostar per la unitat quan un 50% -percentatge generós- dels missatges de Junts van destinats a desqualificar l'estratègia d'ERC, ni és raonable fer tuits -com Marta Rovira- demanant "no equivocar-se d'adversari" quan al cap de tres dies el portaveu del partit a Madrid li diu "tarat" al principal lideratge carismàtic de Junts. Rufián, com tots els perfils que fan bandera de no tenir pèls a la llengua, corre el risc de quedar com una caricatura si el discurs no va compassat amb els fets. El track record que té en les negociacions a Madrid indica que, darrere del faristol i els tuits, s'hi amaguen papers mullats, i emmascarar fracassos amb declaracions altisonants és massa prim.

El problema dels dos partits, en tot cas, no és tant que tinguin mala relació -caldria retrocedir anys en el calendari per trobar una trucada directa entre Puigdemont i un Oriol Junqueras que, per cert, no ha dit res sobre les paraules de Rufián-, sinó que continuen sense oferir alternatives transitables a l'enquistament del procés. En la ponència política de Junts, avançada per NacióDigital, s'hi defensa liquidar la taula de diàleg coincidint amb el cinquè aniversari de l'1-O -data que ja té més de folclore que de mandat- i encetar una "segona volta" de la tardor del 2017. De terminis, però, no n'hi ha cap mes, ni tan sols per activat la DUI, com defensava Laura Borràs en campanya. I, per la banda d'ERC, el diàleg no només no ha resolt -indults a banda- el conflicte, sinó que la gestió del dia a dia demostra que el PSOE no té cap interès en protagonitzar gestos cap a Catalunya. El Catalangate i les dades d'execució pressupostària ho han acabat de certificar, per si a algú li quedava algun dubte sobre qui és Pedro Sánchez.

Davant de tot això, és realista pensar que posar ja en marxa la direcció estratègica del procés, inclosa en l'acord de legislatura, resoldrà les mancances del procés? El més raonable és respondre que no, perquè les primeres reunions només serien un compendi de retrets, com està comprovat en el passat recent. Si l'ordre del dia arrenca amb una lectura de tuits i discrepàncies per declaracions -degudament guardades als mòbils del protagonistes-, malamet. Si els grups de coordinació de Signal contenen més captures de pantalles de titulars o de tuits que de propostes, malament. Potser, enlloc d'anar pensant organismes per debatre, ERC i Junts haurien d'aplicar el sentit comú: governar bé i, si cal, d'aquí tres anys -o després de les municipals-, partir peres. Per resoldre l'empat infinit, a vegades, és millor agafar distància física i emocional després d'una dècada de pactes. Sobretot si una de les parts -amb especial protagonisme per a Borràs- ja amaga obertament amb el divorci quan no s'ha arribat al mig mandat.