Era excepció: així ho considera el Tribunal constitucional per una exigua majoria, el que en el fons és irrellevant des del punt de vista jurídic, però no pas políticament. El Tribunal entén que, per produir una privació de la llibertat de circulació com la que es va acordar amb el primer decret de l'estat d'alarma, tancant i barrant a casa el conjunt de la població excepte en supòsits molt concrets, calia haver declarat l'estat d'excepció.

Això significa que ortodoxament la cadena de comandament hauria d'haver estat diferent: també el decret hauria estat aprovat pel govern, però amb la prèvia autorització del Congrés dels diputats, i amb una limitació temporal, no amb una actuació unilateral de l'executiu que després sols fos comunicada al Congrés, el qual aleshores no podia fer altra cosa, si de cas, que denegar una pròrroga al cap de 15 dies.

Així, des del punt de vista de la legitimitat de la mesura, l'estat d'excepció que els magistrats entenen necessari, significa fer recaure la responsabilitat de la decisió en l'òrgan que representa la sobirania popular, permetent identificar la posició de cada partit polític respecte del que clarament significa una restricció dels nostres drets fonamentals, més en particular, de les llibertats públiques.

Perquè l'efecte d'aquella suspensió de la llibertat de circulació suposava també afectar la llibertat de reunió i manifestació, o la llibertat de culte i en certa manera, tot i que no ostenta la categoria de fonamental, també la llibertat d'empresa. Deixem de banda que els magistrats arrenglerats amb el PSOE s'han manifestat en bloc justificadors de la mesura i de la seva constitucionalitat, mentre hi ha hagut una certa divisió pel que fa al que tenen una adscripció conservadora, amb el vot decisiu, amb aquests últims, de la magistrada Roca.

La magistrada Balaguer en canvi, ha arribat a dir que no fer-ho afectava o podia afectar la vida humana. Però el ponent s'ha cuidat molt bé de recordar que ningú nega la necessitat de la mesura, sinó la correcció del procediment. Valgui això, si més no, per recordar que el fi no justifica els mitjans, que els procediments són garantia de la seguretat jurídica, i que un Estat de dret és fons, sí, però també forma.