L'any 1993 Kenneth Branagh, el director i actor nord-irlandès, va adaptar Molt Soroll per No res (disponible a Filmin) de William Shakespeare. En aquesta comèdia romàntica d'embolics, el mateix Branagh i la magnífica Emma Thompson interpreten una estranya parella d'escèptics amb l'amor, Beatriu i Benedicte, que són empesos als braços d'un i altre per la resta de personatges. En una escena de la pel·lícula – rodada en una preciosa vila a la toscana – Beatriu és obligada a avisar a Benedicte que el sopar està a punt. Profundament fastiguejada per l'encàrrec, Beatriu troba Benedicte als jardins de la vila i li diu amb cara de pomes agres: "contra la meva voluntat, m'obliguen a convidar-vos, a taula...".

En la comèdia d'embolics que és la política catalana, un dels grans dubtes demoscòpics del 14-F és si per primera vegada en unes eleccions al Parlament Esquerra superarà en escons a Junts. La victòria d'Esquerra porta anys sent anunciada per diverses enquestes però no està ni molt menys assegurada. M'atreveixo a dir que des de la mentalitat dels quadres dels dos partits en pugna (Esquerra i Junts), la victòria dels primers "tocava" el 21 de desembre de 2017. Però Puigdemont va ser capaç de mantenir la primera posició. Sense entrar en disquisicions psicològiques, el resultat del 21D en aquest sentit ha configurat la relació entre els dos partits fins a situar-la on és ara.

Durant els anys del procés Esquerra era la pretesa garant de l'objectiu final, sempre disposada a assenyalar les tebiors convergents fins a l'extrem d'abandonar el president Puigdemont en el moment greu de decidir-se entre convocar eleccions o declarar la independència per acontentar les mateixes files.

Però durant l'última legislatura Esquerra ha canviat, s'ha convertit en un partit de govern amb quadres en posicions de poder i s'ha trobat gestionant la pandèmia des de les àrees més afectades pel virus: salut, educació i afers socials. Els republicans han decidit fer una lectura més calmada dels resultats del 2017 i renunciar a la unilateralitat en el curt i mitjà termini. Però en aquesta metamorfosi a Esquerra li ha passat el mateix que al protagonista de Cançó de Nadal de Charles Dickens acompanyat pel fantasma del Nadal passat, s'ha trobat amb una reencarnació del que ella mateixa representava durant els governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont: la mosca collonera de la puresa independentista encarnada aquest cop en Junts.

Què pot passar doncs si Esquerra supera per primera vegada Junts al Parlament? Una victòria reforçaria la moral als republicans i probablement els permetria viure amb menys acomplexament. Si l'electorat valida el seu nou to independentista i la seva gestió de la crisi, Esquerra podria aprofundir en la seva nova manera de fer, buscant més acords amb l'Estat i reforçant el seu perfil gestor. De moment els de Junqueras no han mostrat gaire habilitat en cap d'aquestes dues facetes, la negociadora i la gestora, però guanyar les eleccions a Junts podria fer-los caure en la temptació de desempallegar-se dels de Puigdemont i buscar nous socis de govern fora de l'independentisme. Al cap i a la fi, fer un nou govern independentista sense programa independentista només serveix per poder dir que s'és independentista, valgui la redundància, i això ni ens acosta ni ens allunya de l'objectiu.

Una victòria d'Esquerra per si sola no contribuiria a canviar la dinàmica actual. Però en cas que els republicans tinguessin la possibilitat de configurar un govern diferent de l'actual, i efectivament s'atrevissin a fer-lo, els termes del debat es podrien ressituar.

Probablement, com la Beatriu de Molt Soroll per No Res, si Esquerra guanya convidarà Junts a fer govern, però ho farà contra la seva pròpia voluntat i la dinàmica processista actual es mantindrà inalterable, o pitjor, s'intensificarà.