El PSC oficial d’avui se sembla molt a ERC de fa uns anys. Quan la direcció d’un partit en retrocés electoral prefereix la sortida dels seus crítics per instal·lar-se en la comoditat de les dolces veus dels fidels, evitant l’esforç del diàleg amb la pluralitat, no remunta mai les seves penes, més aviat les agreuja. Fins que arriba un dirigent i canvia el rumb, obre les portes segellades pels seus antecessors i busca ampliar els vells límits per construir una nova centralitat política i social sòlida. ERC ho va fer, ho està fent. El PSC encara està en la fase prèvia, la de practicar la disciplina, esperant la certificació electoral del fracàs.

El PSC crític, viu en la diàspora, com diu Joaquim Nadal. Uns quants encara a dins del partit, uns quants distribuïts en diferents campaments d’hivern i la majoria a casa meditant sobre la desgràcia de no haver estat mai capaços de treballar plegats i organitzats. Com més petits són els grups més rellevància prenen les petites diferències, fins el punt de fer-se insalvables. L’univers divers dels socialistes catalanistes pateix de la manca de lideratge. No és que no hi hagi gent amb capacitat per liderar aquest espai, el dels sobiranistes federals segons definició de Jordi Marti, el que no hi ha és consens per triar-ne un. Aquesta debilitat és la principal fortalesa dels oficialistes. Tanmateix, les primàries de Barcelona poden propiciar un gir, potser fins i tot podria ser la darrera oportunitat per a la refundació interior.
 
Mentre, ERC ocupa tot l’espai que pot. Superada l’etapa de l’ortodòxia reduccionista de Puigcercós, els independentistes han començat la seva OPA pactada sobre els sectors del socialisme que han perdut tota esperança. L’acord de coalició amb el partit d’Ernest Maragall és una maniobra molt encertada de Junqueras: demostra a CiU que ells sí que són capaços d’ampliar fronteres, apareixen com els arquitectes del nou espai sobiranista, en subratllen la pluralitat, incorporen una referència indiscutible del maragallisme i ensenyen als crítics del PSC un camí a seguir si mantenen la seva incapacitat per prendre decisions col·lectives.