Esquerra Republicana de Catalunya ha completat un cicle electoral en què ha constatat la pèrdua de suport social. Efectivament, s’han perdut 180.000 vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, es perderen 300.000 a les municipals i uns altres 400.000 a les eleccions al Congrés. Ara bé, també convé aclarir el fet que el conjunt de l’independentisme ha estat davallant en bloc: del pic de 2.079.340 vots el 2017 hem aterrat als 1.362.206 actuals. 717.134 vots menys són l’expressió d’una reculada tan intensa, que comporta admetre d’una vegada per totes que el cicle del Procés és una via morta, que convé iniciar un nou cicle d’acció política; que, per una simple qüestió de sentit comú, els mateixos lideratges de l’independentisme que han marcat la pauta del Procés no poden ser els que liderin la nova etapa que tot just ara hem de saber obrir.

ERC ha pagat la factura d’haver reorientat l’acció política en un context molt complicat: col·lapse de l’estratègia seguida fins al 2017, generalització de la repressió i pèrdua de control sobre les nostres institucions. Aquesta reorientació es debat a la Conferència Nacional de l’estiu de 2018. Es tractava, fonamentalment, de recuperar el marc institucional català i abordar una solució plausible a la repressió desfermada per l’Estat.

L’objectiu ha estat transitar del conflicte condicionat per la repressió al conflicte desenvolupat per la política i la negociació. Serà poc èpic justificar el pragmatisme, però, en política, quan un no pot guanyar, el que ha d’evitar és perdre’n tota possibilitat. En aquest sentit, la feina que s’ha fet era necessari de fer-la, però això ha comportat un cost important en termes de suport social perquè tant l’estratègia seguida com els guanys assolits (la mateixa llei d’amnistia, per exemple) no han aconseguit prou interès social. De manera que, com més influència ha tingut ERC per situar l’agenda del conflicte nacional en el marc de negociació, menys ha pogut capitalitzar aquesta posició favorable als interessos del país.

Hi ha hagut tres factors que han incidit en aquesta paradoxa:

• Per una banda, la manera com l’univers postconvergent ha jugat a crear una agenda de confrontació simbòlica i de gesticulació que li ha permès retenir en part el seu propi electorat, tot i que no ha permès fer créixer els votants independentistes. Efectivament, Junts s’ha limitat a escenificar jugades mestres i fer simulacres d’enfrontament, mentre que per la porta del darrere ha estat aprofitant tot el camí de la negociació obert per ERC, que al seu torn ha concentrat tots els costos d’obrir-lo.
• Per altra banda, l’esgotament i el final de cicle del Procés ha provocat que una part de l’electorat que s’havia sumat a l’aspiració independentista en marxés decebut, mentre que una altra part de l’electorat no ha acceptat que calia un canvi d’estratègia per poder mantenir les posicions. Amb tot, Esquerra tampoc ha defensat amb fermesa que la reorientació estratègica era una necessitat, donada la correlació de forces en què ens trobem. En política la capacitat de poder és clau. No es tracta només d’aspirar al que es desitja, s’ha de mirar de realitzar el que és possible en un context determinat.
• En tercer lloc, una deficient gestió emocional i política de la repressió, que ha esdevingut l’excusa per prioritzar el retorn de persones represaliades a la primera línia política, quan el que convenia era enfortir el moviment i prioritzar l’estratègia política per damunt de les figures individuals. Això ha comportat també que la ciutadania hagi fixat la data de l’1 d’octubre com un punt final de trajecte, quan el que calia era preservar el moviment popular com a base social d’una estratègia independentista a llarg termini.

Amb tot, el denominat Procés ha conclòs, però l’aspiració a la sobirania nacional continua viva. D’ara endavant, ERC haurà de ser jutjada per la seva capacitat de liderar el rearmament estratègic del sobiranisme republicà i popular.

La funció històrica d’Esquerra Republicana de Catalunya és la de ser el pal de paller de l’esquerra nacional catalana. Era a l’origen de la seva fundació i ho és ara. Som en el moment d’enfortir un projecte d’esquerra nacional catalana que, com en els orígens del millor republicanisme català del primer terç del segle XX, arreli en cada municipi fins que impregni la nació sencera. L’esquerra nacional, plural per definició, ha de mostrar tanta capacitat de sumar força popular en pro del progrés social com la de mantenir el rumb cap a l’autodeterminació i la independència nacional. Ho hem de fer amb un diàleg fluid amb el conjunt de la societat civil catalana. En síntesi, Esquerra ha de mostrar capacitat per liderar políticament i mobilitzar socialment trenant indestriablement progrés social i alliberament nacional.

Però, atenció, l’esquerra nacional de la qual parlem s’ha d’entendre i, sobretot, l’hem de poder practicar. Parlem d’aquella esquerra que ha de dur a terme una política pràctica de prosperitat per a les majories socials; que ha de ser capaç d’unir la diversitat de la gent en l’interès compartit de viure amb plenitud. En aquest sentit, les qüestions troncals de l’esquerra són clàssiques: llar assequible; treball i sous dignes; una solvent política fiscal progressiva; serveis públics universals d’excel·lència democràtica: salut, educació i seguretat; relacions d’igualtat en la diferència entre homes i dones, llargament defensades pel feminisme. I és evident que aquesta agenda ha d’abordar els nous reptes de la nostra època, particularment els relatius al canvi climàtic i a les qüestions de les identitats, siguin personals, sexuals i de gènere, o culturals.

En aquest sentit, és important iniciar un procés d’obertura i reconfiguració de l’àmbit de progrés a Catalunya amb l’objectiu de construir un nou espai d’esquerra nacional que respongui als objectius anteriorment formulats, i a la necessitat de fer-ho des de la sobirania de l’acció política pròpia del país. Ara cal fer un pas endavant en aquesta construcció d’una esquerra nacional, parlant amb altres actors, amb la societat civil i posant el focus en la militància com a base per a l’acció política compartida i amb el compromís d’un treball a llarg termini.

La base d’aquests reptes és el republicanisme democràtic que expressa el projecte polític de la llibertat exercida en la comunitat popular i en el marc de la nació catalana, que ens inclou solidàriament. I no podem tornar a cometre l’error de descentrar la llengua catalana del fet de ser nació. El català és la llengua pròpia de la nació sencera, se l’ha de defensar i promoure, l’hem de parlar arreu. No només ha de ser útil per comunicar-nos, ho ha de ser també per prosperar. En resum, una nació sense estat com la nostra requereix ser preservada i construïda permanentment mentre no disposem de sobirania, el que significa valorar i afermar els trets culturals i polítics del país enfront de qualsevol temptativa de dissolució nacional. 

Des del punt de vista de l’organització política, és important retenir que Esquerra Republicana de Catalunya fomenta el republicanisme democràtic, amb totes les seves conseqüències. En aquest sentit, ha de tallar de soca-rel qualsevol pulsió endogàmica i promotora de líders inqüestionats. En aquest aspecte, la màxima republicana de llibertat com a producte de les interdependències socials i com a ideal contrari a les relacions de dominació arbitràries, juga a favor de ser un partit obert: una organització política que trasllada un posicionament polític a la societat i que hi interactua amb obertura de mires. Això vol dir que, si som republicans, ho hem de ser per principi. Perquè el republicanisme és, també, un posicionament de vida, fonament de la virtut cívica i de l’orientació política que vol la llibertat i l’emancipació del comú de la gent.

Amb tot, Esquerra Republicana de Catalunya ha d’aspirar sempre a governar, sobre tres bases polítiques fonamentals:

• Les majories socials. Convé fixar l’atenció en les condicions de prosperitat de les classes populars. Actualment, és un fet que el desenvolupament econòmic es combina amb un agreujament de la precarització de les condicions de vida dels catalans i les catalanes. Condicions de treball que ja no són automàticament palanca d’inclusió social i que tornen fràgils moltes vides; exigències draconianes del mercat immobiliari que trenquen amb trajectòries d’emancipació i multipliquen el risc d’exclusió social. Dos exemples de situacions socials objectives que requereixen governs republicans que transmetin a la gent d’aquest país la capacitat d’enfrontar les situacions de precarietat i d’emergència socials que van condicionant grans capes de la població i que, en conseqüència, llasten el progrés del conjunt de la nació.
• La capacitat d’influència i decisió polítiques. Mantenir una praxi política a llarg termini orientada a la sobirania no és contradictori amb una pragmàtica política que defensa conquestes parcials en benefici dels interessos de país. Defensar-los en una ocasió significarà concretar una transferència pendent, en una altra frenar la dreta i la reacció. La utilitat política d’un projecte emancipador és aprofitar les oportunitats de la conjuntura tot mantenint objectius finalistes, com el de l’autodeterminació.
• L’exerceixi de l’autodeterminació. Som independentistes perquè hem constatat que l’Estat Espanyol té per tradició blocar l’acomodació constitucional d’altres nacions a la denominada espanyola, i perquè al llarg de la seva història Catalunya ha mostrat la capacitat i el desig d’actuar sobiranament, amb institucions pròpies que gestionin la globalitat del seu dia a dia i de la seva presència al món. Constatat el fet, l’objectiu de l’alliberament nacional ha de considerar la nostra pròpia capacitat de poder social i polític en el marc d’un context europeu d’estabilitat geopolítica. L’estratègia d’autodeterminació s’ha de dirimir entre conquerir sobirania respecte de l’Estat Espanyol per tal que Catalunya pugui actuar com a Estat i, alhora, comprometre’ns amb una versió federalista de la Unió Europea, de comú acord amb els processos d’alliberament nacional de les altres nacions sense estat que a Europa conjuguen una política de radicalitat democràtica amb el reconeixement polític de les seves realitats nacionals. Aquest camí produirà l’arribada de l’emancipació nacional, en les condicions del segle XXI.