Anem a pams. La data de l’1 d’octubre ha quedat gravada a foc en la ment i el cor dels catalans. Té a veure amb una confrontació radical: la gent educada i la gent maleducada. Per no entrar en més detall i no ser rimbombants, la democràcia va ser massegada i torturada. Destaco un parell de detalls, a Les Corts a Barcelona vaig sentir càntics de “votarem!” durant tot el dia, i no va ser fins les nou de la nit que no vaig escoltar a ningú cridant “independència!”. És significatiu. I per altra banda, la gent gran, sovint molt oblidats en la nostra societat, van ser protagonistes de la diada. Tot són coses bones. Somriures i clavells, si no ens haguessin vingut a pegar esclar.
 
Ara estem pendents de si podrem o no proclamar la independència, creia que no feia falta demanar permís. Es veu que el Tribunal Constitucional (no fan mai vacances?) suspèn la convocatòria eventual d’un ple del Parlament. Això de parlar és dolent, i debatre ni t’explico. A veure, el ple eventual de dilluns és per comunicar els resultats del referèndum. I si el president Puigdemont parla dimarts dirà el que hagi de dir.
 
Això de la DUI és per mi inexacte: ja varem votar, ja varem aprovar lleis al Parlament (de referèndum, de transitorietat jurídica) i el que cal és proclamar la independència. Unilateral? Què vol que li digui? No puc estar tot el dia esperant permí per anar al lavabo. Ja és fisiològic: marxem. Respecte per tothom i farem un nou país la mar de mono. Però ja cal marxar, ho hem votat i ens han pegat. No cal gaire més.
 
Que si la Unió Europea (que no Europa) es posa de perfil, que si el Vaticà o Suïssa faran de mitjancer, que si el Parlament, que si el rei, que si la convivència a la plaça Urquinaona... Tot va ràpid. Tants tertulians criticant el processisme i ara lamenten la velocitat supersònica del procés. Tanta opinió publicada donant lliçons. Tants analistes profetitzants que no hi hauria 9N ni Junts pel Sí, i encara van augurant la gran hecatombe. I no. Tots seguim comprant el tortellet el diumenge i parlem amb els companys de la feina del Barça i fem conyes de Catalunya i Espanya. Serem independents aviat, sense massa tràfec, i molta gent ho sabrà per Whattsapp.
 
És clar que tenim pressa. Una cosa no treu l’altra. Tenim pressa perquè l’hem de tenir. Portem com a mínim set anys tenint pressa. Set anys és molt veloç? En què quedem?
No estem en una maleïda finestra d’oportunitat. La nostra tàctica ha de respondre a l’estratègia: a mi no em ve d’un mes tenir la República, per entendre’ns. Però cal que la tinguem ja mateix, per les nostres escoles, hospitals i carreteres. M’és igual ara el cognom, però hem de tenir el nom: actuar com a República catalana i no estar tan pendent de Madrid. De Madrid només poden venir pals (literals i metafòrics) fins que certifiquin que som un país que fa de país. Tenim pressa per deixar de tenir-ne.