Començo per agrair la tasca sempre àrdua i incansable d’alguns veïns, coneguts i mai saludats braços judicial, executiu i policial de l’Estat. El primer, per tenir tan present allò del tots per un i un per sobre de tots –sempre que aquest sigui espanyol de bé- i amoïnar-se perquè tots els alumnes catalans puguin demanar que els seus companys facin el que a ells els hi doni la gana. I els altres dos, per no dubtar en retornar-nos deu milions d’euros i invertir-los en la nostra seguretat, sempre garantida pel CNI.

En segon lloc, a dom Joan Carles de Borbó i Borbó, altrament dit Joan Carles I rei d’Espanya, per la seva defensa pertinaç i a ultrança dels valors de la família i de l’herència del negoci familiar, i pel seu profund reconeixement de la història i la seva memòria, així com de les llengües del que en diu el seu país. I amb ell, a un altre defensor inqüestionable de la constitució i la democràcia monàrquica espanyola com en Miquel Roca i Junyent, qui, evitant el que podria haver estat una discreta i digna jubilació, no ha dubtat gens en arriscar la seva reputació per defensar la ingènua filla d’un rei “campetxanu” que passava per allà, casualment i sense assabentar-se de res, quan uns trepes nou rics s’omplien les butxaques gràcies al seu bon nom. Sense oblidar-me, és clar, del país agermanat del Qatar, que s’ha aprestat tan amatentment a acollir i donar feina a un antic jugador del Barça, emparentat amb aquella, i que ara passa per uns moments difícils. I si en això el president blaugrana hagués pogut fer alguna gestió, doncs també li agrairia de tot cor.

I què dir de la tasca continuada de l’Alícia Sànchez-Camacho, sempre disposada a deixar anar alguna mentida pietosa sobre la realitat catalana, no fos cas que algú patís més del compte o entengués el perquè de tot plegat. I, en general, dels seus companys del PPC, ara tan amoïnats per preservar els nostres recursos econòmics i naturals. Que es veu que no es malbaraten pas construint aeroports on no aterra cap avió o trens d’alta velocitat que viatgen buits de passatgers, si no promovent polítiques identitàries i mantenint mitjans de comunicació en llengües pròpies o flames poc sostenibles i ecològiques, tot i que diu que homenatgen els moments més heroics de la pròpia història.

Així com de la de Ciutadans, tan igualment sincers i valents defensors de la llengua assetjada a Catalunya, aquella mateixa que no va ser mai llengua d’imposició. I de la seva llei i la seva democràcia, tossuts perseguidors de periodistes manipuladors de la quintaessència, encara que hagi de ser amb alguns petits defectes en forma de cinisme, fatxenderia, insults i injúries. O del gran Toni Cantó, sacrificant la seva brillant carrera artística per posar-se al servei de la causa de la cohesió d’Espanya.

I en el darrer lloc, però no per això amb menys intensitat, vull agrair-li la claredat ideològica i discursiva al PSC, encapçalat per en Pere Navarro i la Carme Chacón, que sense reeixir gaire en l’intent, no han deixat d’intentar demostrar que no són ben bé el mateix que els seus aliats espanyols Rubalcaba, Zapatero, González, Guerra i companyia.

Sense el seu esforç d’anys i dècades de ben segur que ara no ens trobaríem on som. Perquè la seva feina –tan ben feta- no és que no tingui fronteres, si no que cada cop convenç a més gent que la única solució és posar-ne una altra de frontera. Entre ells i nosaltres.