Respecte les mentides, les mentides a mitges i les que són pietoses se n'ha escrit molt i tots en coneixem exemples. Hi ha qui menteix per gust o per vici, hi ha qui ho fa sense voler. Els nens menteixen sense mala intenció, i els adults, a vegades, per fer mal, perquè no ens descobreixin o per amagar quelcom que ens sembla encara pitjor que la mentida. Hi ha qui no suporta les mentides i, en canvi, n’hi ha d’altres, que prefereixen ser mentits que conèixer i afrontar una veritat crua. Això que passa a la vida quotidiana també succeeix dins l’univers polític. Hi ha autèntics/ques professionals del no dir res (aquest seria un altre tema), com de negar les realitats. I aquesta darrera és una modalitat de mentida prou habitual a l’Estat espanyol

Fa ja uns quants anys, el president socialista Rodríguez Zapatero va negar una i altra vegada la crisi econòmica que tants i tants experts, i no tan experts, auguraven. Una crisi que altres estats d’Europa ja patien i que, en el cas espanyol, s’intuïa per la feblesa d’un model productiu ja del tot ineficaç però inamovible. Es va optar pels eufemismes, per amagar el cap sota terra en el més pur estil estruç. D’aquella actitud, secundada per altres forces polítiques, no en va sortir res de bo. Es va parlar de desacceleració de l’economia, es va dir que parlar de crisi és pur catastrofisme, més endavant va admetre que l’economia vivia una situació difícil i complicada. Mentrestant es perdia un temps preciós i la crisi avançava impertèrrita i trobava empreses i ciutadans més que desprotegits. Amb el llarg i desagradable episodi de l’Estatut, anys abans, ja vam tenir un altre tastet d’eufemismes i falses veritats. Per massa repetides i conegudes m’estalvio recordar aquelles paraules d’altíssim respecte del text estatutari que sortís del Parlament de Catalunya.

Recentment hem viscut un nou cas d'eufemisme salvatge, negar el rescat bancari espanyol, dit “apertura lineal de crédito financiero”, i fer-ho intentant una posada en escena de pseudoeufòria. No se pas que és pitjor, si que el president Rajoy s’hagi resistit tant a donar explicacions, o la manera d’explicar les mesures adoptades per Europa. Sobren metàfores, sinònims i circumloquis. I falta coratge, claredat d’idees, i dir les coses pel seu nom, assumint-ne les conseqüències. Del rescat se’n deriven efectes, béns a protegir, aspectes a vigilar i controlar. No és una festa, és una situació més que preocupant que perfectament podria empitjorar. Ens hauria de servir a tots, com diu un vell proverbi, que amb una mentida se sol anar molt lluny, però sense esperança de tornar. Doncs necessitem tornar, endreçar, canviar l’ordre de les coses i empènyer però en una altra direcció. Sense embuts i sense mentides, dient les coses pel seu nom.