Formar govern amb un Congrés dels Diputats amb deu grups polítics és un repte. I més si els pactes "naturals" sumen exactament el mateix nombre de parlamentaris.
La bona notícia és que en un sistema electoral que afavoreix les majories absolutes, la voluntat del poble ha posat fi al bipartidisme. Un bipartidisme que anys enrere recordo es va descriure com a "caïnisme", on els dos partits s’intercanviaven el poder feien tot el possible per fer malbé la gestió de l’altre o deixar-lo en una posició dolenta quan tocava fer el traspàs del poder.

El concepte de lleialtat institucional no existia enlloc, encara que això significava perjudicar el país. No sé fins quin punt la mentalitat política de “quién no corre vuela” i del “aquí te pillo, aquí te mato” és la responsable principal de la malversació clamorosa de fons públics i el sobreendeutament d’administracions públiques vistos en els darrers anys.

Benvingut sigui per tan una nova política que condemna als representants a entendre’s i fer política comuna. Comuna i amb visió de futur. Estic segura que quan es va atacar el tripartit català per terra, mar i aire també va ser perquè des del mateix estat no es volia que tinguin èxit en la seva tasca, no fos cas que la cultura del pacte tingués bons resultats i prediqui amb l’exemple cara a la resta de l’Estat. Però la idea dels pactes ha quallat, s’han acabat els grans poders hegemònics.

A Alemanya és el mateix sistema electoral que minva la possibilitat d’aconseguir majories absolutes. Per tant, governar en majoria simple o amb coalició es considera normal i arribar a pactes no és per la voluntat diversificadora dels votants, sinó fomentat pel mateix sistema. Podríem dir que no té tan de mèrit diversificar un parlament com si veiem ara els resultats de les eleccions del 20D, realment espectaculars en aquest sentit. Torno a dir: am un sistema electoral que fomenta les majories absolutes.

Com a nota divertida afegeixo que els partits alemanys sovint fan pactes previsibles, però l’aritmètica parlamentària no sempre ho permet fer així.  Ens trobem amb algunes perles que creen hilaritat i sobrenoms divertits en la premsa com la proposta de una coalició de “Jamaica” (inspirada en la bandera d’aquest país) amb CDU, FDP i Grünen, és a dir entre els colors polítics de negre, groc i verd.

I és que de vegades un toc d’humor ens va bé a tothom... fins i tot potser facilita l’entesa política?