Ens és igual la pregunta, sempre que la resposta tingui conseqüències. Que clarifiqui la situació. Que anunciï el futur. Que ajudi a fer avançar el procés. És la resposta la que importa, enteneu? La resposta.

Ens interessa saber quants catalans volen canviar la relació amb Espanya? No, gens. Podria ser un 80%, o més i tot, però què més passaria a partir d’això? Res, estaríem com ara mateix. És important saber que hi ha més independentistes que no pas federalistes, i no diguem ja confederalistes, si cap d’aquests apartats pot fer una majoria clara i rotunda? No, per això ja estan les enquestes, i gastar energies a fer una enquesta en escala 1:1 no té cap sentit, perquè no mouria el món.

La resposta ha de ser inequívoca per als catalans –per al procés- i llegible al món. Una cosa clara que es pugui entendre. Per exemple: quants són els independentistes. Això va a missa. Per tant, pregunta escocesa. Res d’estats propis, d’estats amb afegits, d’estats aigualits.

Els qui volen ara rebaixar la pregunta, posar aigua al vi de la resposta, són els que no van moure ni un dit abans que l’independentisme els posés entre la ruptura i la paret. És l’independentisme qui ha demanat la pregunta, qui vol obtenir la resposta, qui vol fer avançar aquest país. Els altres –i s’hi ha d’incloure, ai las, ICV- estan encara brandant l’arma del consens, però els consensos els carrega el diable. El consens és el mínim comú denominador. Però ara estem en temps de màxims.

Aigualir la pregunta, desactivar doncs la resposta, és una trampa. Els qui volen unes terceres vies que Espanya no ofereix –Rajoy mai no ha estat tan contundent, no tocareu la meva Constitució!- poden acollir-se al “no”, poden preguntar-se si és més útil i més honest el “sí”.

El federalisme, diu? Ah sí: un altre cafè per tothom, Catalunya paga la ronda, Andalusia mana i Madrid decideix (Perdó: i si té dubtes, pregunti a la senyora Chacón. Avui és aquí a prop).

L’estúpid del títol no va per ningú, és una citació.