Passada la (tradicional) manifestació de la Diada i les reaccions corresponents, el país s’ha llevat avui amb nous cops judicials contra el referèndum d’independència convocat pel proper 1 d’octubre. La Fiscalia ha demanat al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que segueixi de prop els preparatius del referèndum i els eviti. Paral·lelament, el TC ha instat a TV3 que no promogui la consulta i ha suspès diverses lleis catalanes. Enmig del remor mediàtic, algunes veus han començat a reflexionar (per sort, més serenament i rigorosament) sobre les condicions que converteixen la independència de Catalunya en una qüestió legítima.
 
Discutir les condicions que legitimen la independència d’un territori és un exercici estimulant i, sens dubte, intel·lectualment interessant. I, cal dir-ho d’entrada, gens clar, ni d’una banda ni cap a l’altra. Tanmateix, preguntar-se per la legitimitat de la secessió també comporta que ens ho mirem des d’un altre punt de vista, probablement més adient en el nostre cas, com és el de la legitimitat de l’estatus quo, l’autèntic quid de la qüestió.
 
Agradi o no, hi ha una part important de la ciutadania de Catalunya que no se sent còmode amb el model territorial actual. Com explicàvem la setmana passada, no han estat precisament les institucions catalanes les que han trencat el pacte. La pregunta adient és si el model territorial actual dóna satisfacció a la major part de la ciutadania de Catalunya i què han fet les institucions centrals per solucionar-lo. La resposta a la primera qüestió és que no, que el model actual genera una profunda insatisfacció, més enllà dels sobiranistes, i no precisament des de fa pocs anys. La resposta a la segona és que, més que intentar solucionar el problema, les institucions de l’Estat l’han intentat aixafar.
 
Per a que un model territorial fos acceptat per la part catalana, la solució passaria probablement per un nou “contracte” que abandonés la sobirania indivisible d’Espanya i que permetés als dos grups estar igualment protegits pel sistema. Això significa, tal i com bé ha descrit el politòleg Francesc Amat, que caldria establir un “contracte” que permetés que la minoria (Catalunya) se senti còmode a base de ser lleial, però a canvi que la majoria (les institucions estatals) no trepitgi cada cop que vulgui l’autogovern de la minoria. En termes pràctics, això implicaria establir un model que “tanqui” el sistema i que no permeti al govern central envair o sobrepassar l’autogovern català (fent servir, cal dir-ho, els tribunals de mecanisme de transmissió) cada cop que políticament les dues parts no comparteixen el mateix projecte.
 
El primer problema és que aquest projecte, en una format o un altre, ha estat sobre la taula del govern espanyol des de, pràcticament, els anys vuitanta i l’han defensat des del PSC de Maragall, al PSUC, CiU o, fins tot, ERC. L’últim intent, el més visible i el més tràgic, va ser el de l’Estat d’Autonomia de l’any 2006 (o, millor dit, de l’any 2010, quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional). El segon problema és que, molt legítimament, la major part de la societat espanyola no veu en bons ulls aquest tipus de “contracte” i prefereix el model actual sense concessions asimètriques de tipus cultural, institucional o econòmic. I no només això, veuen amb total normalitat que la majoria es pugui imposar, quan és necessari, sobre la minoria.
 
Per tant, tancada la porta de la reforma, consolidat un procés de recentralització, amb l’autonomia pràcticament intervinguda pel FLA i dinamitades totes les formes creïbles d’acomodació, la pregunta pertinent és més aviat si l’estatus quo segueix sent legítim per Catalunya. A tot plegat, a més, s’hi afegeix el fet que el govern espanyol no ha mostrat la voluntat de negociar de bona fe i que, en nom del nacionalisme espanyol i de la sagrada unitat de la pàtria, va degradant cada vegada més la qualitat democràtica, tant la de Catalunya com la de l’Estat. Vist aquest panorama, la clau de tot plegat és saber com ho faran els que critiquen la legitimitat de la secessió perquè una bona part de la ciutadania de Catalunya torni a veure el sistema com a legítim.

Passats trenta anys i diferents governs estatals, és difícil de veure la manera. Per por o per manca de convicció, o per totes dues coses alhora, els partidaris d’un model adequat per Catalunya han tingut trenta anys per canviar-lo i han fracassat de forma estrepitosa. Vist el panorama, encara es fa més difícil de veure com, perduda la legitimitat de l’"statu quo", l’artilleria dialèctica es dirigeixi contra els que impulsen el referèndum quan aquest es tracta, de fet, de l’únic mecanisme viable a hores d’ara per solucionar la qüestió.