Potser calia un episodi com el del bloc de 120 pisos habitats al carrer Tarragona de Barcelona que passarà –sencer– del lloguer normal al lloguer turístic perquè la ciutat obrís els ulls, o potser ni així els obrirà. El negoci immobiliari al voltant del turisme ha creat un mercat paral·lel fora de l’abast dels barcelonins i altament lucratiu. Només Airbnb comercialitza 15.655 habitatges a Barcelona, als quals cal sumar un nombre indeterminat però cada cop més abundant de pisos dedicats al lloguer de temporada (entre 1 i 11 mesos). Les agències intermediàries es multipliquen.

El públic del lloguer de temporada són, sobretot, professionals que estan de pas per motius laborals, però també joves estrangers ociosos de viatge per Europa abans o després de la carrera. Només al Poblenou, on visc, aquesta modalitat ocupa la major part de l’oferta a portals com Idealista o Fotocasa. Provin de fer-hi una cerca i ho veuran amb els seus propis ulls.

Milers de pisos, doncs, en un mercat paral·lel que redueix dràsticament l’oferta d’habitatge per als barcelonins i per tant, segons la norma número ú de l’economia de mercat, en fa augmentar el preu. Una autèntica màquina d’expulsar veïns dels barris. Mentrestant, la portaveu dels Agents de la Propietat Immobiliària es passeja pels mitjans afirmant que el problema del preu del lloguer a Barcelona “és que no hi ha producte” i per tant l’única solució és que les administracions aboquin diners públics a construir habitatge social. Amb perdó, senyora portaveu: quina barra. El producte hi és, però els seus clients el tenen segrestat i els barcelonins no hi tenim accés: no és per a nosaltres.

La culpa no és pas dels turistes (tots ho som un dia o altre), i tampoc dels propietaris i d’Airbnb, que fan el que fan perquè la llei els ho permet. La culpa és, precisament, d’un marc legal que ha permès l’aberració que vivim a Barcelona. I els marcs legals –cal recordar-ho– no cauen del cel, sinó que són una obra cent per cent humana. La política ha permès el desgavell i només la política el podrà revertir. Construint habitatge social, sí, però sobretot impedint activitats absolutament nocives i contràries a la convivència i a la cohesió social.

Barcelona ja era una ciutat d’èxit abans de la plaga dels apartaments turístics. No calien, ja teníem una fantàstica planta hotelera (l’habitació d’hotel no impacta sobre el preu de l’habitatge) i milions de turistes. Ja érem cosmopolites, ja érem admirats, ja érem totes aquestes coses que sembla que tant ens agrada ser. Però algú va decidir obrir una nova aixeta que només raja aigua enverinada. L’avarícia d’uns quants i la complicitat de la mala política han creat un model turístic que està corcant la ciutat. Tenim davant dels ulls una guerra entre l’interès privat d’uns quants i l’interès general de la gran majoria de la gent de Barcelona. Mentre no desapareguin els apartaments turístics i es restringeixin severament els lloguers de temporada, no hi haurà llei de l’habitatge, catalana o espanyola, capaç de dominar el monstre dels preus. Ens hi va Barcelona i ens hi va un model de vida, el nostre. Potser que hi pensem una mica abans de votar.