Des de temps immemorials, en aquest país, i m'imagino que en tots, hi ha un debat eteri i etern en el si de les esquerres, siguin o no anticapitalistes, sobre els posicionaments polítics que els treballadors de la cultura han de prendre en relació amb la seva realitat més immediata. La posició majoritària és còmoda, com no podria ser d'altra manera, i és aquella que prefereix el silenci com una al·legoria de la neutralitat. És la posició que té més suports: és de suposar, perquè és la que no fa soroll, la que passa desapercebuda i no posa gaire en risc ni a res ni a ningú.

Aquestes darreres setmanes, però, el protagonisme l'ha tingut la posició minoritària. Hi ha pocs creadors, en general, que vulguin posar en perill el seu futur i les seves contractacions. Sembla evident i, des d'un punt de vista de classe, és quelcom fàcilment defensable. El que ha succeït des d'aquest passat mes d'octubre a Catalunya és que la cultura, més concretament la música, s'ha convertit en el pal de paller de moltes de les convocatòries que s'han fet en defensa dels drets i les llibertats col·lectives, no tant (és obvi) per la seva incidència política, sinó més aviat pel seu poder de convocatòria.

D'aquesta manera, hem pogut veure constantment com, per part de l'independentisme combatiu, moltes de les campanyes d'agitació, de lluita i de confrontació feien servir la música com a complement per les seves crides a la mobilització. I ho dic sense cap mena d'acritud, perquè en aquest context sí que penso que la utilització del simbolisme cultural beneficia les finalitats materials de la política, i m'agrada que se'n desdramatitzi la seva transcendència tractant-la, aquí sí, com un element accessori.

Hem vist actuacions a peu de carrer, hem vist muntar i desmuntar escenaris enmig d'una autopista, hem vist concerts en talls de carreteres, hem vist com la música formava part directa del propi moviment polític, independentment dels artistes, que són una (bona) excusa insignificant.

El situacionisme va ser un moviment que, a mitjans del segle XX, reivindicava l'espai públic com a lloc de creació cultural i d'acció política. Molt ben definit ideològicament, i obstinat a crear una avantguarda cultural que suprimís els condicionants estètics del capitalisme, avantposava la lluita (de classe) al mateix fet artístic, que es considerava efímer i, per tant, fàcilment reemplaçable.

Amb totes les diferències i les distàncies que calgui (només faltaria), el que ha passat aquestes darreres setmanes als carrers de Catalunya, amb l'element musical entès com a art efímer i amb unes clares finalitats polítiques, m'ha fet pensar força amb la Internacional Situacionista, que en el seu text fundacional, deia: per tots els mitjans, també els artístics.