La victòria de l'Scottish National Party és, per descomptat, una notícia que m’omple d’alegria. Me n’alegro pels escocesos, els quals penso que en trauran molt de profit. El líder de l'SNP, Alex Salmond, ha declarat que d’entrada reclamarien els seus drets econòmics, i que abans de cinc anys convocarien un referèndum per decidir el futur del país. Es tractaria de la consulta que ja volien fer en la legislatura passada, però que no van poder muntar per no disposar del suport suficient al parlament. Ara el camí podria ser més pla.

Les paraules que ha fet servir Salmond per portar a les urnes els ciutadans en una decisió tan crucial són, al meu entendre, fenomenals. “La gent ens ha fet confiança,” ha assegurat; “I ara ens toca a nosaltres fer confiança a la gent perquè pugui votar sobre el futur constitucional d’Escòcia.” És a dir, la crida a decidir sobre la independència no és cap concessió, ni tan sols és una carta per negociar, sinó que es tracta d’un exercici de responsabilitat per part dels representants electes del poble, que no volen viure d’esquenes a l’autèntica democràcia. És una obligació dels polítics, ras i curt. I la paraula clau és confiança; cal confiar els uns en els altres.

Ara sortiran una multitud de veus dient que això dóna aires a les reivindicacions catalanes, i que un precedent com l’escocès és bàsic per a les nostres aspiracions de lliure determinació. Que el fet que una nació sense estat organitzi una consulta oficial sobre la independència brindarà una primera referència a l’Europa Occidental. Que si Escòcia vota a favor de la independència, i es manté a la Unió Europea, guanyarem arguments per poder plantejar una via comparable. I tota aquesta cantarella que ja coneixem.

No voldria aigualir la festa a ningú, però em temo que estem molt lluny d’Edimburg. Pel que fa a la consciència nacional de la població, i a les conviccions democràtiques dels votants, diria que estem a frec. A Catalunya, com a Escòcia, hi ha una majoria clara de gent que creu en el dret a decidir el propi futur. I hi ha també un gruix de persones notable i creixent que defensa sense embuts la independència del país. Aquesta no és la principal distinció, tot i que podríem discutir molt els matisos que s’hi associen; fins a quin punt és important la defensa d’una llengua, qui posa més l’accent en l’economia, quins percentatges treuen les diferents opcions polítiques, quins programes tenen, etcètera.

No, la distància entre els escocesos i nosaltres és que allà parlen de deures polítics, de complir responsabilitats i de confiança. Sobretot de confiança. La gent que confia en els líders, i els líders que confien en la gent. El nacionalisme escocès és madur, planteja les opcions obertament abans de les eleccions, i després les manté amb la mateixa transparència. És clar que hi ha confiança; també n’hi hauria aquí si la relació fos igual de franca. Malauradament, l’exemple escocès no ens serveix. Però no pas perquè portin faldilles o bufin sacs de gemecs. No ens serveix perquè la política escocesa intenta parlar clar. Els votants hi confien, i els polítics no temen els votants. Els busquen de debò, a l’hora de decidir les coses més importants. Mireu que simple i que bonic.