Fa poques setmanes va visitar Barcelona Grahame Smith, secretari general de l’Scottish Trades Union Congress (STUC), el sindicat escocès. Va participar, convidat per CCOO, a l’acte commemoratiu de l’assassinat del Noi del Sucre; i ho va fer pronunciant una conferència sobre el posicionament del seu sindicat en relació al procés del referèndum d’Escòcia del proper 18 de setembre.

Smith, líder d’un sindicat que aplega 630.000 afiliats, va començar la seva xerrada parlant amb normalitat del dret a l’autodeterminació i recordant que el 18 de setembre de 2014, dia en que Escòcia celebrarà el seu referèndum, farà tres-cents anys de la caiguda del castell de Cardona, darrer bastió de la defensa catalana de la guerra de Successió. Bona mostra de coneixement de la nostra realitat.

L’STUC no propugna ni el “sí” ni el “no” com a consigna de vot pel referèndum: considera que no és la seva funció, perquè els que defensen un sentit determinat de vot son els partits polítics. Però Smith va explicar que han patit pressions més que considerables per a que es pronunciessin pel “no” a la independència. I va explicar el perquè: una tercera part dels afiliats al sindicat ho son també al Partit Laborista, dins la més pura tradició política i sindical britànica. I el Partit Laborista propugna el “no”. D’aquí les pressions que el sindicat ha rebutjat.

El seu posicionament es basa en un document “L’Escòcia justa” que han aprovat i que han adreçat als partidaris del “sí” i del “no”. Volen que uns i altres expliquin quin país volen construir i que es defineixin en relació a la fiscalitat, a l’ocupació, a la lluita contra la pobresa, al medi ambient, a l’estat de benestar, al paper dels sindicats... Exigeixen informació i claredat als partits per a que els afiliats al sindicat puguin prendre la seva decisió individual.

Smith va ser molt crític amb la campanya del “no”: la va qualificar  de “projecte por”. I va recordar que propugnen el “sí” el SNP, de centre esquerra, els Verds i diversos grups d’esquerres; el “no” el defensen els tres grans partits d’àmbit britànic: el Partit Conservador, el Partit Laborista i el Partit Liberal-Demòcrata. Es va referir a les enquestes. La majoria son favorables al “no”, tot i que detecten un gran nombre d’indecisos. De fet aquesta setmana s’han publicat noves enquestes en les que es constata un avenç del “sí” i un retrocés del “no”. Però Smith va matisar les dades. Segons ell el repartiment de preferències seria: un 32 per cent favorable a un increment de l’autogovern (de la Devolution), un 30 per cent que defensa la independència, i un 29 per cent partidari de mantenir l’statu quo actual. O sigui aproximadament una divisió en tres terços. Però Smith va afegir que aquestes xifres varien segons les hipòtesis: si es situa com hipòtesi la continuïtat de la política d’austeritat del Partit Conservador a la Gran Bretanya els partidaris de la independència pugen fins el 52 per cent. I si es considera la possibilitat de que els conservadors forcin la sortida de la gran Bretanya de la Unió Europea el suport a la independència se situa al voltant del 50 per cent.

Davant d’aquesta situació l’STUC exigeix als partits polítics, i en especial al SNP i al Partit Laborista, que defineixin millor les seves respostes als pros i contres de la independència. Consideren que les possibles alternatives de futur del país, més autogovern i independència, han d’exposar-se sense exageracions ni temors. I volen saber com uns i altres volen construir un país diferent, amb polítiques més progressistes.

La veritat és que Escòcia produeix enveja. Allà ningú no posa en qüestió el referèndum. Cap primer ministre del govern britànic, conservador o laborista, ha discutit mai que si el Parlament escocès volia convocar un referèndum sobre la independència, aquest no es pugui celebrar. Fa pocs dies, al Congrés de Diputats, el senyor Rajoy va dir que a ell no li parlin d’Escòcia perquè no té res a veure amb Catalunya. Més enllà d’aquesta frase feta no sap aportar més arguments. Perquè el que és innegable és que el 18 de setembre Escòcia celebrarà el referèndum que a Catalunya es vol prohibir. Rajoy amaga que la Union Act de 1707, a través de la qual Escòcia es va unir lliurement a Anglaterra, establia que la unió seria “per sempre”. Una interpretació restrictiva del marc jurídic, com la que s’utilitza en el cas català, podria haver considerat que si la unió era per sempre no podia ser sotmesa a reconsideració: però la Gran Bretanya és una democràcia consolidada que sap que res es pot oposar a la voluntat popular. I l’argument del Rajoy sobre les diferències entre Escòcia i Catalunya té encara una segona lectura: segons el govern espanyol, Escòcia es va unir de forma voluntària a Anglaterra i per això ara pot votar. La conclusió lògica és que com que Catalunya va perdre les seves institucions mitjançant un conflicte armat, aquí no hi ha reconsideració possible. És a dir, no hi ha referèndum perquè la unió es va fer per la força de les armes. És el trist i significatiu argument de Torrente Ballester per a justificar el no retorn dels papers de Salamanca a Catalunya: eren d’ells “por derecho de conquista”. Doncs raó de més per donar la veu al poble català: per posar fi a una injustícia sorgida de la violència.

Mentre al Congrés de Diputats espanyol, el 8 d’abril, PP, PSOE i UPyD mostraven la intransigència de la por a la democràcia, a Escòcia , dins la mateixa Unió europea, el debat que culminarà en el referèndum del 18 de setembre es produeix dins la normalitat i els sindicats exigeixen construir l’Escòcia justa del futur immediat.