La conferència que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, pronunciarà aquest dilluns al Palacio de Cibeles de Madrid, amb el vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, és –potser – la última oportunitat perquè el referèndum compti amb la implicació de l’Estat. Tot i que, a jutjar per les reaccions irades del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Madrid, secundat generosament per PSOE i Ciutadans, es fa difícil que aquesta exposició de raons tingui gaire recorregut. I més, després de la última oferta trampa, llançada per la mateixa vicepresidenta de l’executiu espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, el passat divendres, de convidar a Puigdemont a debatre la proposta al Congrés.

Trampa perquè sembla que el grup majoritari dels partits espanyols no siguin conscients del llarg viatge que ha fet Catalunya per arribar al punt on es troba avui. Potser, en un empatx de la política del peix al cove, que ara tan bé representa el PNB, el PP creu que és possible tornar anar a la cambra baixa i debatre un compromís electoral i un acord majoritari del Parlament de Catalunya com és la celebració d’un referèndum. Com si haguessin passat tants anys d’aquell 8 d’abril del 2014, quan els diputats Turull, Rovira i Herrera van reclamar, en nom del Parlament, la transferència de la llei per a celebrar consultes.

S’obliden que és de sobirania que parlem. I de democràcia. I aquests termes, no són negociables.

I per què se n’obliden? Perquè en l’interior més immobilista de la societat política espanyola mai s’ha reconegut que Catalunya sigui sobirana de res. Nacionalitat, deia la Constitució. I d’aquí no ens hem mogut. O sí, en regressió: que aquest va ser un dels primers esculls de la guerra del PP contra l’Estatut: la gosadia d’afirmar-se com a nació a l’article primer. I es pot atribuir aquella ofensiva al PP perquè va ser el partit que va recollir milers de signatures arreu de l’Estat contra el text estatutari. Però recordem que va ser en la comissió al Congrés, en suport del PSOE i presidida per Alfonso Guerra, qui li va passar el ribot. (Aquella rialleta, eh, aquella afirmació tan sibil·lina en un congrés de les Joventuts Socialistes, entre riallades i aplaudiments, mentre deia “Nos cepillamos el Estatuto como un carpintero”; un exitàs a l’alçada del profètic “Les hemos destrozado el sistema sanitario”). I de la mateixa manera que el PP el va impugnar al Tribunal Constitucional, ho feu també el Defensor del Poble, que era del PSOE.

Que antics sonen aquests capítols polítics. Avui Catalunya es disposa a explicar, una vegada més, a l’Espanya que vol escoltar – quin tarannà més diferent exhibeix Podemos, és digne reconèixer la valentia d’oferir diàleg a qui no pensa com tu. I sí, bo és avui el tòpic: potser és l’últim Escolta Espanya, vers manllevat de l’oda de Joan Maragall, escrita l’any 1898 després de la pèrdua de les colònies. És clar que Catalunya res no té a veure amb la realitat colonial del segle XIX. Però potser ara, com llavors, hi ha un denominador comú: la ceguesa de pensar que allò que és reconsagrat sobre la definició d’Espanya – la pàtria, la unitat- és, per tant, inamovible. Per posar un exemple: la corona espanyola va proposar una autonomia a Cuba, àmplia i equiparable a la que ostentava el Canadà de la corona britànica, a finals de 1897, quan la guerra ja feia tres anys que durava. Va ser massa tard, els rebels cubans s’hi van oposar; l’objectiu ja no era altre que la independència, que es va produir el 1898.

Espanya va tard. Perquè s’entén a ella mateixa com una, grande y libre. Es defineix a partir de la indissolubilitat. Qualsevol fracció política, suposa una amputació. En aquest "Escolta Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana" no hi cap altre pla B que el d’una proposició sincera i generosa d’entesa, de concòrdia, de negociació perquè això que ve ara és difícil per a Catalunya, però també per a Espanya. I aquest Escolta és això: el moviment és imparable, fem-ho bé, emparem amb totes les garanties els votants del sí i els votants del no, comptem-nos, posem terminis i siguem dignes dipositaris d’un exercici netament democràtic.