La manifestació de l’11-S d’enguany per a qui es fa? Totes les manifestacions tenen un destinatari a qui fer arribar el lema i la pressió. Fins ara, les manifestacions sobiranistes anaven destinades a que Madrid ens escoltés. I Madrid mai ha escoltat. Aquest 11-S no ens equivoquem, la manifestació no es fa perquè Madrid ens escolti, es fa perquè el MHP Mas tingui clar que el poble li demana massivament abandonar el pacte fiscal i iniciar el procés cap a l’estat propi. Però de fet la manifestació es fa perquè Europa, i el món sencer, sàpiga que els catalans estem decidits a sortir de l’Estat espanyol, i farem costat al president que lideri aquest procés.

Aquest detall és de gran importància. Si el dia 11-S surt al carrer un volum de gent suficient, no em facin dir xifres perquè aleshores hauríem de citar les fonts, però només que sigui similar a la del 10-J, amb un lema clar d’estat propi, el missatge és inapel·lable. Els catalans no estem per tonteries i no pararem fins a tenir l’estat. Vist des d’Europa, amb la gran preocupació que els suposa la situació econòmica de l’Estat espanyol en vers el manteniment d’un euro estable, quines conseqüències se’n poden derivar?

Els alemanys, els francesos, els holandesos, de fet la majoria dels governs europeus estan tips de les postures dels mandataris espanyols, actuals i anteriors, per voler més representació de la que es mereixen i per demostrar que són un sac foradat i que tot i ser receptors de les partides més importants dels fons europeus de cohesió, tot això només ha servit per enriquir una oligarquia castellana, per fer grans inversions inútils i injustificables i per presumir que eren la potència de moda a Europa, quan per dins estava tot podrit.

Europa no es pot permetre per més temps la força negociadora que té l’Estat espanyol per ser el quart estat en població. Doncs bé, si Catalunya té clar que en vol sortir i ho demostra en una manifestació contundent el proper 11 de setembre, perquè no aprofitar-ho i obrir el meló de la dissolució de l’Estat espanyol? Aquest penso que és l’objectiu principal de la Diada d’enguany, fer veure a Europa que Catalunya obrirà el meló, però acte seguit caldrà fer una feina de despatxos per explicar que hi guanya la Unió Europea donant reconeixement a Catalunya.

A Europa són molt conscients del problema basc, i per tant, en una mateixa tirada seria factible deixar fora catalans i bascos, però probablement el que queda, amb més de 35 milions d’habitants segueixi sent prou gran per seguir amenaçant la salut de l’euro. De fet el trencament de la URSS i de Iugoslavia bé van servir per deixar les mínimes unitats coherents, perquè no fer-ho a Espanya? En política internacional sempre es poden trobar interessos per accelerar aquest tipus de processos.

Quines altres comunitats autònomes podrien acompanyar Catalunya i Euskadi, probablement en una segona fase? Doncs estarien subjectes a fer-ho principalment aquelles que tinguin arguments històrics i legals per demostrar que tenen subjectivitat de dret, i sobretot amb criteri econòmic, aquelles que puguin trobar un encaix econòmic a nivell internacional i subsistir soles sense ajuda. En aquest sentit, Aragó, València i Mallorca, amb un PIB per càpita per sobre la mitjana europea, i les darreres sotmeses a un fort dèficit fiscal, podrien complir aquest perfil. Aquestes cinc actuals comunitats, esdevenint estats, no haurien de ser cap problema per Europa, funcionarien soles i serien capaces d’aprofitar els seus actius per desenvolupar un model econòmic estable.

Pot semblar complicat a nivell polític preveure ara per ara la independència d’aquestes antigues nacions, però Europa té casos suficients per il·lustrar que no seria la primera vegada en el darrer segle que passa quelcom similar. Pensin en la península d’Escandinàvia, les Repúbliques Bàltiques, la URSS i Iugoslàvia, i tinguem clar que la recuperació de l’economia espanyola tal qual està avui, no te visos de ser realitat en molts anys. En canvi un procés de dissolució comportaria moltes expectatives i dinamisme de canvi.

Si fos el cas, quedaria una àrea que podríem anomenar la Gran Castella, que inclouria Galícia i Andalusia, dues regions amb història també per esdevenir independents, però que amb certes dificultats per mantenir-se econòmicament per si soles. Però aquesta Gran Castella tindria una cosa favorable, i és que seria de dimensions ja més reduïdes, més gestionable i que amb un govern tecnòcrata anomenat per Europa podria desenvolupar un nou model econòmic basat en un PIB/càpita un 25% inferior a la mitjana europea i per tant, ajustant sous a PIB podrien esdevenir una economia clarament competitiva com ho és Polònia al nord d’Europa.

Aquest model és sostenible econòmicament i per tant és el que interessa a Europa si vol solucionar per sempre el problema de la península. A partir d’aquí, políticament caldrà veure com es justifica, però hi ha un comú denominador de tots que hi pot ajudar molt: la Casa Reial espanyola. Una espècie de Commonwealth hispànica podria ser l’estructura política a desenvolupar. Fins i tot la lliga de futbol es podria mantenir tal qual està avui.