"Com a societat no podem permetre que hi hagi abús de poder i faltes de respecte en una relació laboral. A la Jennifer [Hermoso], i a totes les dones que ho pateixen: estem amb vosaltres i hem de continuar treballant perquè la societat millori". El missatge d'Aitana Bonmatí en l'acte d'entrega del trofeu de la UEFA a la millor jugadora de l'any, diàfan i compromès, va tenir reverberació perquè el va pronunciar en l'aparador més adequat. Davant de l'elit del futbol, i en presència dels jugadors més reconeguts i els dirigents dels clubs de l'aristocràcia europea. La van escoltar els qui més han callat des de l'esclat del cas Rubiales.

Aitana Bonmatí, amb la col·laboració de Sarina Wiegman -la seleccionadora anglesa també va dedicar el premi de millor entrenadora de l'any a les jugadores de la selecció espanyola- va escenificar que el futbol femení ha dit prou a un tracte denigrant. Perquè competeixen i guanyen, perquè tenen un ascendent creixent sobre el públic -magnetisme que els clubs no haurien d'infravalorar en aquesta exigència incessant per falcar nous ingressos- i perquè no estan disposades a tolerar més el que abans s'acceptava amb una resignació que avui és inacceptable. 

Un punt i final que encara no semblen haver entès federacions i clubs, tenallats per lleialtats que només s'expliquen a partir d'interessos de poder. Aquest dijous, Aitana Bonmatí va fer més per complir els estatuts del Barça que Joan Laporta, una contemporització discursiva que també han practicat la Federació Catalana de Futbol (FCF) -severament criticat pel Govern- i els qui han rellevat Luis Rubiales a la Federació Espanyola de Futbol (RFEF). A Madrid va fer falta una assemblea llarga i discutida per demanar una cosa òbvia, la dimissió de l'anterior president, mentre la justícia esportiva no permet inhabilitar-lo. A la FIFA, Gianni Infantino ha necessitat una setmana més que el conjunt del futbol femení per condemnar els fets, un comunicat personal emparat per l'argumentari que la institució ja havia suspès Rubiales de manera immediata.

Aquesta també és la tebior que denunciava Aitana Bonmatí, aplaudida a Mònaco i arreu, una complicitat dels companys de professió que, de ben segur, hauria desitjat que fos natural. En la recerca de veus per entendre la frustració que deu suposar guanyar un Mundial i que hagis de centrar-te a denunciar l'agressió a una companya d'equip, Natàlia Arroyo -entrenadora de la Reial Societat i exseleccionadora catalana- em deia aquesta setmana que costa trobar la manera de fer entendre el "sentiment d'impotència i de menysteniment" que desperta el cas Rubiales. En una entrevista que llegireu aquest cap de setmana a Nació, Arroyo es pregunta per què sempre ha d'aparèixer un home en les grans conquestes de les dones i reclama que l'aposta pel futbol femení sigui "sincera", determinació que hauria d'aparèixer en la denúncia del masclisme. 

Necessitat de canvis, el futbol ha practicat una benvinguda determinació en l'erradicació del racisme que encara no aplica en les desigualtats de gènere. Tampoc en la normalització de les relacions homosexuals, acceptades en el futbol femení i silenciades en el masculí, terreny tabú en ple segle XXI. Molts deures pendents. Escoltem la lliçó d'Aitana Bonmatí. Parla la millor del món.