Els empresaris tenen tot el dret a dir-hi la seva, però és una opinió al costat de l’opinió de molts altres sectors. Imagineu-vos que ara mateix preguntem als mestres i professors! Els empresaris tenen dret, doncs, a dir que necessiten albirar calma en l’horitzó i estabilitat per als negocis, però els ciutadans també podem reclamar dignitat, llibertat i un futur que no estigui entrebancat per les lleis invasives d’un govern ara com ara desbocat. Els empresaris, a més, siguin locals o foranis, tenen les seves afinitats ideològiques i cal saber que el senyor que va agrupar els directius (i ex) estrangers havia organitzat actes per a Alícia Sánchez Camacho, o sigui que era part interessada en una resposta concreta. I també cal recordar que pocs empresaris, per no dir cap excepte un, han dit que la indepe els espanta i que farien les maletes.

Per tant, calma i bons aliments. Escoltem els empresaris com escoltem tothom, però sabent que sobre ells graviten pressions salvatges. Pressions com les que la senyora Soraya, la vice, exerceix sobre un Tribunal Constitucional partit al llarg de la falla que obren aquells que en nomenen els membres, aquí els dels uns, aquí els dels altres, i el president a casa del PP. Escoltem com el senyor Margallo distorsiona la realitat i convoca l’apocalipsi. Són contraris a la consulta. A l’altre cantó, els molt valents jutges que diuen que, al marge de la resposta que cadascú posaria a la urna, la consulta és legítima, democràtica, viable i política. Manos Limpias ja hi ha ficat cullerada, és a dir, denúncia.

Les opinions circulants responen a consulta sí, consulta no, Espanya per sempre, Espanya en qüestió, coses bàsiques. La batalla és psicològica. Per això hem de saber qui diu cada cosa. Mireu l’amo del Bonpreu, que ens recorda que hi ha una fornada empresarial, desconnectada del poder oligàrquic, que vol la independència, perquè vol seguretat, futur, esperança.

I l’economia catalana que es recupera una miqueta més que l’economia espanyola.