Espanya en deu frases més

10 d’agost de 2012
Arran de la polèmica generada del meu darrer article, molts lectors m’han demanat que aprofundís més en l’anàlisi del pensament espanyol. Si la majoria em felicitaren des de posicionaments catalanistes, des de l’espanyolisme les reaccions s’han expressat amb comentaris miniconscients, en el millor dels casos. Sovint han caigut directament en l’insult i l’amenaça, imbuïts per l’esperit totalitari d’aquells que voldrien ingressar a tots els catalans en camps de concentració.

Amb tot, alguns espanyols han plantejat crítiques legítimes als raonaments exposats, per la qual cosa voldria assegurar-me que han entès bé el sentit del meu article. Però anem a passos. En primer lloc em refermo que en cap cas la meva voluntat era la d’ofendre al seu poble. És més, em disgusta profundament els que ningunegen Espanya i la seva gent en genèric i sense matisos. Sóc dels primers a reconèixer les aportacions que ha fet la nació espanyola al llarg dels segles en els àmbits de l’art i la literatura.

Espanya també ha donat pensadors de relleu, malgrat que malauradament, i al contrari que ha passat en altres països, llurs idees no han germinat. Això ha fet que, amb el temps, la majoria de la societat espanyola es conformés amb una democràcia de baixa qualitat com l’actual i, el que és pitjor, no hagi desterrat encara actituds reaccionàries i xenòfobes. Posaré només dos exemples recents.

El passat 25 de maig, abans de la final de la Copa del Borbó de futbol entre el Barça i el Bilbao, una manifestació ultra va recórrer els carrers de Madrid. En aquella marxa es va distribuir un pamflet on es titllava els catalans de “judíos y renegados”, i s’exhortava al seu extermini. La Fiscalia espanyola no va actuar d’ofici davant uns fets tan greus. Tampoc els mitjans de comunicació espanyols no li van concedir gaire importància, i això que fins i tot a Israel se’n van fer ressò. Si bascos o catalans haguessin comès una barbaritat semblant, haurien estat sens dubte perseguits per l’estat fins a les últimes conseqüències.

Fa pocs dies, Àlex Fàbregas, jugador d’hoquei herba de la selecció espanyola va haver de tancar el seu compte de Twitter pels insults i amenaces rebudes per haver dit en veu alta el que molts jugadors catalans que participen als Jocs Olímpics pensen íntimament: que competeixen sota la bandera espanyola exclusivament per imperatiu legal, i que si les nostres seleccions nacionals fossin permeses, no dubtarien en defensar els colors de Catalunya. Unes miserables ànimes de botxí etzibaven: “En mi opinión a Àlex Fàbregas lo teníamos que matar poco a poco, que sufriera” o “Alex Fabregas una buena muerte no te vendría nada mal payaso!". No ens enganyem. Totes aquestes grolleries quedaran impunes perquè són pensaments compartits per bastants espanyols.

És per determinar i intentar entendre els processos mentals d’una part significativa de ciutadans espanyols –no tots, afortunadament- que en ple segle XXI encara semblen dominats per un esperit inquisitorial i ultramuntà, que analitzarem unes altres deu frases que han configurat l’ànima de l’Espanya d’avui dia. Per evitar caure en un discurs victimista, expressament no hem inclòs en el recull cap màxima catalanòfoba, malgrat que en trobaríem milers i de totes les èpoques.

Yo no sé adónde vamos; pero sí sé que doquiera que vayamos perderemos nuestro camino, diuen que va exclamar amb resignació el president espanyol Práxedes Mateo Sagasta, després d’haver ordenat salpar l’armada per combatre la flota americana el 1898. Sagasta intuïa que l’esforç bèl·lic per conservar les restes d’aquell Imperio hacia Dios acabaria en desastre, però no va tenir l’empenta per imposar-se al patrioterisme forassenyat de l’opinió pública. Igual que Sagasta, Rajoy també sap que la negativa a negociar un pacte fiscal per a Catalunya accelerarà el procés independentista. Captiu de l’espanyolisme absurd dels seus militants i votants, el govern “popular” segur que tornarà a perdre el camí.

La tranquilidad de España bien vale la vida de un hombre va sentenciar Segismundo Moret, l’any 1902, quan es va demanar clemència per Sabino Arana que agonitzava malalt a la presó. Arana, el pare del nacionalisme basc, havia estat detingut per un delicte d’opinió. Moret és tristament famós per haver impulsat la temible Ley de Jurisdicciones i d’haver enviat a Alejandro Lerroux a Barcelona per separar les masses obreres del catalanisme polític. L’estil d’aquest sinistre president espanyol ha perdurat: el Camp de la Bota, el “turismo penitenciario”, els GAL i el terrorisme d’estat estan inspirats en les seves doctrines.

En España, de diez cabezas, nueve embisten y una piensa, va recollir Antonio Machado, en els seus Proverbios y cantares del 1909. Machado, gran poeta andalús, tenia una ment privilegiada. Formava part del selecte 10% d’espanyols que pensen en positiu. Durant la Guerra Civil va defensar la República amb la ploma i està sepultat en terra catalana, a Cotlliure, on va morir. A Madrid, les autoritats franquistes van destituir-lo post mortem de la seva càtedra. Un episodi més de l’eterna astracanada espanyola.

¡Hay que ver lo cara que está la carne de gallina! va cridar, desaprensiu i sarcàstic, el rei Alfonso XIII, quan els representants d’Abd-el-Krim van proposar un rescat de quatre milions de pessetes per una seixantena d’oficials i soldats espanyols capturats el 1921, després dels desastres militars d’Annual i Monte Arruit. El règim borbònic, obsessionat per reconstruir un fantasmagòric imperi que havia deixat d’existir, va enviar a morir al Marroc a desenes de milers de joves, molts d’ells catalans, emprats com a carn de canó. Però malgrat els inapel·lables revessos, la idea imperial mai no ha abandonat l’espanyolitat recalcitrant. Així, com un esperpèntic epíleg d’aquella fracassada aventura colonial, es va procedir a l’ocupació de l’illot de Perejil l’any 2002, ordenada per l’inefable José María Aznar.

Si los militares se levantan, yo me acuesto. Si aquell 17 de juliol del 1936 enlloc de pronunciar aquesta frase i anar a fer nones, el president Santiago Casares Quiroga hagués donat les ordres pertinents, probablement el gruix de les forces feixistes no haguessin passat a la península i la República hagués guanyat la guerra civil en poques setmanes o mesos. Una constant en el drama continu de la història espanyola és que mai han sabut tenir les persones idònies en els moments decisius.

Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos, va ser un dels lemes més celebrats en una manifestació convocada el 1946 contra l’aïllament internacional del règim franquista per la recent creada United Nations Organization (UNO). La temptació autàrquica sempre ha estat present en el pensament espanyol. Per això ara hi ha cada cop més veus des de l’espanyolisme que, davant la greu crisi econòmica global, proposen la sortida d’Espanya de l’euro i fins i tot de la Unió Europea.

El Pacto de la OTAN, sin España, es como una tortilla sin huevos. El dictador Francisco Franco, que se les donava de gran estadista, estava convençut el 1949 que es convidaria a l’Espanya franquista a integrar-se a l’organització militar que havien creat els aliats occidentals. No va ser així, i l’Estat espanyol va quedar-ne exclòs fins el 1986. Un altre símptoma del pensament espanyol és el de sentir-se el melic del món, com si la resta de l’univers no pogués viure sense ells. Aquesta percepció esbiaixada de la realitat els ha provocat (i els seguirà provocant) importants frustracions. Fins que entenguin que Espanya, com agent polític, ja no pinta gaire res en l’escena internacional.

No ha habido en España un hombre que valga la pena, va escriure Pío Baroja el 1951. Que no es vegi cap traça d’hispanofòbia en aquestes paraules. Baroja argumentava, encertadament, que els espanyols mai no han tingut les minories cultes de classe mitjana que havien sorgit en els països centreeuropeus. Per tant, a nivell de pensament i visió científica, Espanya no és focus sinó perifèria. Aquest endarreriment s’agreujava amb l’immobilisme reaccionari d’una part important de la plebs. Només cal viatjar a algunes zones remotes de l’estat per veure que aquest reaccionarisme que denunciava Baroja segueix més viu que mai.

Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. Un dels individus més mentiders i hipòcrites de la història d’Espanya és el rei Joan Carles I. Primer va enganyar Franco, després son pare, la seva dona i, finalment, als seus súbdits. Va asseverar aquesta immensa falsedat en el lliurament del premi Cervantes 2001. Com és sabut, el castellà s’ha imposat per les prohibicions efectuades contra altres llengües. Catalans i bascos hem patit aquestes coercions en pròpia carn. I per a molts pobles indígenes d’Amèrica, la trobada amb la llengua espanyola va significar, efectivament, un “encuentro”. Un encontre amb la mort.

Somos el octavo país más rico del mundo. Aquesta animalada va ser dita per Carmen Chacón, ministra de Defensa, durant una visita als soldats destinats a Afganistan el 2008. Veient les desastroses conseqüències de la crisi actual, es podria pensar que qui va arengar la tropa amb aquesta delirant declaració era una tarada. Doncs aquesta persona tan eixelebrada va estar a punt de liderar el PSOE, la qual cosa diu molt poc a favor dels militants socialistes. Chacón, espanyola nascuda a Catalunya, és exemple clar que la imbecil·litat no te l’atorga ni la terra on neixis, ni la llengua que parlis, ni la ideologia que professis.

Com hem vist, durant aquests darrers cent anys l’espanyolisme ha estat incapaç de formular una ideologia vàlida i un pensament coherent que engresquessin les nacions ibèriques a mantenir-se unides en un projecte comú. Els espanyols han d’entendre que els catalans i bascos ja han iniciat el seu propi camí en solitari. I si en èpoques passades va quedar el recurs a la força per conservar la unidad de destino en lo universal, el context econòmic i polític global potenciarà encara més la dissolució de l’estat autonòmic. Si a finals del segle XIX, el malalt d’Europa era l’Imperi Otomà, i a finals del XX, Iugoslàvia, a principis del XXI el pacient terminal és l’Estat Espanyol. Tots aquests “malalts” solen acabar territorialment desballestats.

Per tot l’exposat podem afirmar que Espanya està nacionalment moribunda i ara ja comença a mostrar les raneres premortem. No exagerem. Una entitat política que només pot apel·lar al patriotisme mitjançant uns pretesos èxits esportius, a la manera de l’extinta RDA, ja no pot donar gaire més de sí.

Per acabar, repeteixo que l’estudi d’aquest article no està fet en contra dels espanyols. Al contrari, és per ajudar-los. Crec fermament que els catalans han de fer pedagogia, però no sobre l’encaix de Catalunya i la reforma constitucional, sinó per fer-los entendre que el seu estat, tal i com l’han conegut, s’està acabant. Com a bons veïns europeus, els hem d’acompanyar en aquest final de viatge i donar-los el consol espiritual necessari fins que vegin que el traspàs no serà el final, sinó l’inici d’una nova etapa. Una etapa de més llibertat, tranquil·litat i cordialitat per a tots els pobles que han hagut de conviure forçadament en aquesta presó de pobles que ha estat sempre el Regne d’Espanya.