Repetir una vegada i una altra el concepte "Govern Frankenstein" ha estat una de les tàctiques del Partit Popular i d’altres sectors que han volgut deslegitimar el govern de la legislatura anterior al Congrés espanyol. La referència a Frankenstein tenia una voluntat clara: identificar el govern amb un personatge de ficció que el cinema i la cultura popular s’ha encarregat de convertir en una realitat terrorífica. És a dir, ha estat una manera d’estigmatitzar el govern de coalició a partir d’associar-lo amb un personatge de terror, malvat... El Govern Frankenstein resultava de la unió del PSOE amb Unidas Podemos (que és la unió d’Esquerra Unida i Podem, Comuns...), amb la unió des de fora del govern amb ERC, Bildu...

Trien la idea de Frankenstein, i repetir-la una vegada i una altra, a més, per aprofitar l’imaginari popular que presenta aquesta criatura com una creació feta a partir de fragments que no haurien d’anar junts: una unitat indesitjable que fa possible un ésser viu. Un ésser viu que és un monstre. Després de les eleccions del 23 de juliol tornen amb Frankenstein. Hi insisteixen perquè ara encara calen més fragments per una unitat indesitjable, a parer seu. Ara ja no només són necessaris els partits que es presenten d’esquerres. Ara cal el PNV, Junts...

La mesa del Congrés s’ha decidit per un primer acord Frankenstein (no deixen d’insistir-hi) i això ha fet que el PP, tot i ser el partit amb més representants, no hagi obtingut la presidència. Serà del PSOE, que ha arribat a acords amb diferents partits. Un primer pas que mostra què pot passar amb la investidura de la presidència del govern i la seva configuració. És aviat per avançar res... Però no és aviat per parlar de Frankenstein. Aquesta utilització del concepte convindria que fos repensada tornant a la lectura de l’obra de Mary Shelley per diferents raons.

Primera raó, Frankenstein no és la criatura. Frankenstein és Víctor Frankenstein, el seu creador. Però ja és habitual que se l’identifiqui amb aquest nom en no tenir-ne. Segona, Shelley no ens parla d’un monstre malvat, terrorífic, en ser fet a partir de parts que no s’haurien d’haver unit mai. La criatura tindrà comportaments malvats a partir d’ella haver rebut odi.  La criatura aprendrà de l’odi de la societat en la qual ha estat creada i del seu creador. Tercera, a l’obra podem trobar una contraposició entre amor i odi. Necessitem amor, però creem massa odi. L’odi no fa possible l’amor. L’amor és el camí pel benestar individual, familiar i col·lectiu. Frankenstein i la seva criatura busquen amor i amistat... A Mary Shelley potser li hauria agradat la presa de possessió de Gala Pin prometent “perquè la política sigui quelcom que es fa només per amor” i poder debatre sobre l’amor a la vida, a les vides, que hauria de guiar tota política.

Una última raó a considerar, per ara. Qui utilitza Frankenstein per estigmatitzar i deslegitimar hauria de pensar que Espanya, agradi o no, és una diversitat que difícilment pot tenir un bon govern que no sigui Frankenstein. El Frankenstein de Shelley és també un elogi de la diversitat i de les veus que han de poder parlar i decidir.