Si és el colonialisme és un crim, el continent americà en porta totes les empremtes dactilars. Des del seu nom, passant pel nom de quasi tots els estats que el componen. Les seves fronteres en són filles i les llengües imperants (castellà, portuguès i anglès) en són la bandera. Les víctimes es compten per milions: disparats, atravessats, cremats, mutilats, ofegats, contagiats, extenuats, donats als gossos com a aliment o morts com a esclaus travessant l’atlàntic. Llengües i cultures arrasades o minoritzades per centenars, generacions senceres humiliades per no parlar “en cristiano”. Encara ara.
Les empremtes dactilars del crim colonial són a tot arreu. Avui per exemple, en què els espanyols celebren el 12-O com una descoberta quasi científica, quan va ser una invasió criminal i genocida de tot un continent. Una festa, el 12-O, que només té sentit si els castellans/espanyols creuen que els pobles originaris d’Amèrica, els cakchiquels, els quítxua, els mexiques, els maputxes o els taïns eren races inferiors que calia exterminar i dominar com fos. Que l’extracció de plata, or i recursos naturals diversos era més important que el seu dret a viure lliurement. Ho pensen? Caldria aclarir-ho. I si no ho pensen, com a mínim haurien de demanar perdó i canviar de diada nacional.
I és que el genocidi no és llegenda negra, sinó veritat històrica. “Jo vaig conèixer un Roque Martín, veí de la ciutat de Cali, que als indis que se'ns van morir, quan van venir de Cartagena vam arribar aquella ciutat, fent-los quarts els tenia al penja-robes per donar menjar als seus gossos" deia Pedro Ciezo de León cap al 1550. “A dos indis que es van prendre va manar tallar les mans i els nas, i se les va enviar lligar, a l'un dels cabells, ia l'altre que se li quedessin penjades de les pells: i els va dir, que el mateix faria a tots els altres sinó que els ajudin a obeir-lo” reblava Antonio de Herrera cap al 1601. Podríem continuar ad infinitum. Va ser una borratxera de violència, extractivisme i imposició colonial. Una mica més tard, des de la infame mina de Potosí (actual Bolívia), el monjo jesuïta Francisco Xarque expressava bé l’eufòria genocida: “Déu sembla haver-se tornat espanyol”.
Celebrar tot això quan ets l’estat hereu d’aquest crim és propi d’escòria. Amanir-ho d’aquesta idea zombie del mestissatge en que et diuen que si tens una gota de sang europea ja no tens dret a declarar-te indígena, en què els crims comesos queden perdonats perquè un cop l’any escoltem la marimba en un concert de música folklòrica, en que tothom és igual perquè tothom ja ha estat genocidat cultural i lingüísticament a mans del castellà, és imperdonable.
La mirada baixa d’un indígena davant d’un europeu. El model d’estat centralista copiat que avui ofega i col·lapsa demogràficament les capitals. La dependència emocional d’unes elits llatinoamericanes que sovint estimen més els diners que la seva dignitat. La indiferència de tots nosaltres normalitzant que tots els escriptors coneguts d’Amèrica són euro-americans que ho fan en la llengua colonial. I per rematar-ho la manipulació històrica de situar l’existència d’Espanya en un moment (1492) en què Castella i la corona d’Aragó estaven tan o tan poc agermanats com avui ho poden estar Itàlia amb Portugal.
Al contrari del que alguns creuen, l’anticolonialisme no és un restaurant, tampoc un tatuatge, una pulsera o un viatge en què trobes que els indígenes eren pobres però amables. Anticolonialisme és renegar del genocidi i la invasió d’Amèrica i fer-ho amb tantes conseqüències com es pugui. És utilitzar la teva força per ajudar les víctimes a ser-ne lliures. És negar-te a utilitzar la llengua dels genocides per aixafar o arraconar la llengua d’un poble originari d’Europa com el català. És no ser còmplice dels mateixos patrons colonials que teòricament es denuncien.
Sí, el colonialisme és un crim, i Castella i l’estat espanyol en són culpables. No només de practicar-lo, sinó de glorificar-lo i convertir-lo en ideologia d’estat i de fer de la llengua castellana un ariet colonial i un instrument per a la dominació de pobles.
La única cosa a celebrar cada 12-O és que contra tot pronòstic encara hi hagi llengües i pobles que hagin sobreviscut per explicar-ho.