Que alguns líders del PSC proposin ara la "via canadenca" com a pla B a una reforma de la Constitució demostra, d’entrada, que el partit no ha sabut elaborar un relat sòlid en relació al procés sobiranista. Saltar del dret a decidir a la reforma constitucional per acabar obrint la porta a la possibilitat d’un referèndum pactat amb l’estat espanyol en base a unes condicions acordades com es va fer al Quebec és un argumentari massa enrevessat com per creure que no ha estat fet amb un punt d’improvisació.

L’opció de Miquel Iceta o Carme Chacón d’obrir aquesta porta en el cas que el poble de Catalunya rebutgi en un hipotètic referèndum aquesta reforma de la carta magna (que està per veure si es pot fer) genera una pregunta que sembla òbvia; com pretenen pactar unes bases per fer una consulta sobre la independència de Catalunya amb un estat que no està disposat a cedir en cap qüestió que posi en dubte la unitat d’Espanya?

El PP renega del referèndum, i el PSOE fa el mateix per mimetisme (i per convenciment), la qual cosa deixa la "via canadenca" com una simple opció de bona voluntat que, a la pràctica, és irrealitzable. El camí de l’acord està barrat des de fa temps, i si algú encara no ho creu, que analitzi els resultats del 26-J.

El valor que ha tingut Iceta a l’hora de proposar aquesta nova opció topa, però, amb la realitat. Ni el PSOE l’ajudarà a tirar endavant aquesta aposta ni tampoc molts dels seus companys del PSC, que l’han obligat a aparcar aquesta idea que havia de ser inclosa a la ponència marc del proper congrés de la formació. Mentrestant, els catalanistes que encara queden al partit, callen.