El decret energètic elaborat pel govern espanyol va ser finalment convalidat pel Congrés aquesta setmana. Un cop més, a contra-rellotge, com sembla que li agrada al president de l'executiu, Pedro Sánchez, un polític que ha escrit el seu manual de supervivència sobre la base del tacticisme. Per afermar els vots, la Moncloa va comprometre's a tramitar la norma com a projecte de llei. És una cançó molt repetida.

El portaveu d'Esquerra Republicana al Congrés, Gabriel Rufián, va reclamar que aquest compromís del govern de Sánchez -que permet introduir esmenes i millorar el text- es fes constar per escrit, tot recordant un total de 33 decrets lleis que s'han convalidat durant la present legislatura gràcies a unes promeses conforme es tramitarien com a projecte de llei i que després han quedat només en paraules.

És cert que les circumstàncies excepcionals que s'han viscut els darrers anys, amb una crisi sanitària com la Covid i les dificultats econòmiques derivades també de la guerra a Ucraïna, han fet inevitable l'elaboració de decrets per respondre a situacions que requerien immediatesa. Des de l'oposició s'ha criticat a Sánchez per ser un dels governants que més ha recorregut al decret i cal dir que, en això, està carregada de raó. Sánchez ha batut els rècords de govern per decret. Ja superen els 120 des que va arribar a la Moncloa.

Recórrer al decret-llei és un mecanisme que torpedina la tasca que ha de fer l'oposició, que és controlar l'acció de l'executiu. Un decret ha de ser convalidat al mes següent pel Congrés, però ho ha de fer en la seva totalitat, sense possibilitat d'esmenes, a diferència del que succeeix en els projectes de llei. Un abús d'aquest mecanisme acaba neutralitzant el poder del legislatiu en un sistema polític on l'executiu ja actua, de fet, amb una primacia clara que, sumada al fet que els caps de govern exerceixen un fort control a l'executiu, introdueix un model presidencialista per la porta del darrera.

Sánchez ha recorregut als decrets, però també ho van fer els seus antecessors: 107 decrets els governs de Mariano Rajoy, 108 els de José Luis Rodríguez Zapatero, 127 els de José María Aznar... En el cas de Sánchez, però, s'hi afegeix un evident gust pels anomenats decrets òmnibus: s'inclouen en la norma àmbits del tot diversos que després han de ser aprovats en bloc. El rebuig a un decret sempre és contestat des de l'executiu llançant en contra dels detractors el capítol més popular dels que inclou. Tot acaba sent un joc en què la Moncloa quasi sempre guanya el relat. Els diputats de Junts, la CUP i altres formacions ho van denunciar amb contundència quan van assenyalar que, en el mateix decret que estableix ajudes en el transport, s'hi introdueix amb calçador el rescat per a les autopistes radials de Madrid o indemnitzacions al sector elèctric.

El 2019, l'any anterior a la pandèmia, el govern espanyol ja havia recorregut als decrets amb escreix. Quaranta-cinc anys després de la recuperació de les llibertats, a l'estat espanyol encara perviuen les trampes de l'executiu per escapolir-se dels controls democràtics i legislatius. És la continuació d'aquella truculència que va expressar amb gràcia el comte de Romanones: "Que els altres facin les lleis, que jo ja faré els reglaments". Vella picaresca d'una Espanya on, malgrat els anys transcorreguts, la política s'imposa per decret.