Fa un parell de mesos em vaig renovar el DNI. Quan vaig creuar la porta del carrer Ricomà de Granollers, flanquejada pels cossos de la policia, vaig entrar en un món a part: el català va desaparèixer i només vaig escoltar i se'm van dirigir en castellà. Només els quedava penjar el cartell de benvinguda per subratllar el fort sentiment que vaig sentir: "nosotros somos el estado" o "bienvenidos al estado". Perquè una llengua oficial institucionalitza, crea pautes i reforça estructures. I així guanya prestigi.

És impossible que en un estat amb dues llengües cooficials existeixi un bilingüisme institucional complet: no és real pensar que un funcionari, un professor, un botiguer o un cambrer repeteixi la mateixa frase ara en una llengua, ara en l'altra. En triarà una, per molt que n'hi hagi dues de 'vàlides'. Aquesta tria de totes aquestes institucions és la que dota una llengua de prestigi. N'hi ha molts, d'exemples de co-oficialitat lingüística al món. Però en tots acaba havent-hi una llengua dominant.

Els casos que he experimentat de més a prop són els de l'Europa de l'est o de l'est d'Europa: a Bielorússia, Ucraïna, Letònia, Estònia i Lituània. A Bielorússia i a Ucraïna hi governen polítics russòfons, partidaris d'enfortir les seves relacions amb Rússia i de russificar les estructures estatals i socials pròpies. Alexander Lukaixenko, de tarannà dictatorial, porta feina feta des de fa quasi vint anys: el 1995 va rebocar l'exclusivitat del bielorrús per introduir el rus com a cooficial. El resultat: el bielorús ara es llegeix als rètols bilingües arreu del país, s'ensenya a l'escola a classe de bielorús i és llengua vehicular en un nombre simbòlic, eminentment rural, de centres escolars. Però s'ha convertit en una llengua sense prestigi, amb una pàtina molt folklòrica. Fa cinc anys vaig viure una temporada llarga a Bielorússia i mai, mai, vaig sentir-la parlar: ni al carrer, ni en indrets oficials, ni en pobles minúsculs, ni tan sols entre activistes de l'oposició –nacionalistes bielorussos. El 1999, quasi el 40% de la població bielorrussa la parlava a casa. Ara, un 12%; i, a més, actualment la meitat de la població sap parlar i llegir bielorús, però només un 20% també sap escriure'l.

Ben informats de com han anat les coses a Minsk, els ucraïnesos de l'oest d'Ucraïna, els menys russòfons, s'han col·locat les armadures i han tret les espases davant la proposta del seu president, Víktor Ianukóvitx, de convertir el rus en la segona llengua oficial a les regions on aquesta sigui la llengua materna d'un mínim del 10% de la població. A l'oest d'Ucraïna es parla sobretot ucrainès, però és una zona molt despoblada i eminentment rural –per tant, mancada de prestigi. A l'est, la minoria russa hi té molt de pes i és on hi ha els principals centres neuràlgics: Kiev, Odessa, Donetsk...

Els Països Bàltics ho han tingut clar des que es van independitzar de l'URSS: l'estoni, el letó i el lituà són les úniques llengües oficials a Estònia, Letònia i Lituània, tot i que la minoria russa és important; representen més d'un quart de la població a Letònia i a Estònia (a la capital, Riga, un 66% utilitza el rus com a llengua habitual). Les tres llengües hi tenen un fort prestigi, ja que se les ha discriminades positivament: rètols només en letó, educació en lituà com a llengua vehicular, exigència de conèixer l'estoni per aconseguir feina, etc. Com a conseqüència, el nombre de parlants habituals d'aquestes llengües ha augmentat. Però, degut a l'elevat nombre de ciutadans de parla russa, també han sorgit tensions ètniques internes i friccions diplomàtiques amb l'estat veí, Rússia.

A partir d'aquesta mirada entenc que quan qui governa un país aspira a relacions econòmiques, polítiques, socials, però, sobretot, culturals molt estretes amb l'estat veí, el govern acostuma a convertir la llengua veïna en cooficial dins de les seves pròpies fronteres... amb el perill de desdibuixar –i fins i tot anihilar– la identitat social, cultural i lingüística pròpia. Quan qui governa aspira, d'entrada, a enfortir la cohesió econòmica, política, social i, sobretot, cultural del seu país per poder convertir-lo en un interlocutor fort amb personalitat clara, el govern acostuma a limitar l'oficialitat lingüística a la llengua pròpia perquè l'entén com a aspecte fonamental en la identitat política i institucional d'un país. La llengua es converteix en bandera, en el primer indicatiu d'identitat d'un estat. Començant pel DNI.