A aquestes alçades del sainet comença a resultar una mica reiteratiu escoltar segons quins pretesos arguments. El problema que té sovint substituït un líder d’un partit per un altre és que el novençà té l’oportunitat de recuperar discursos gastats sense haver de forçar de manera excessiva la intel·ligència. Allò que per a Alfredo Pérez Rubalcaba resultava recurrent Pedro Sánchez deu trobar-ho molt original. Només això explica que ahir a la denominada festa de la Rosa del PSC el secretari general del PSOE tornés a donar voltes i més voltes a la roda en el sentit habitual.

Davant uns pacientíssims militants, Sánchez va proclamar que no entén per què hi ha dirigents polítics que obliguen a triar “entre ser espanyols i ser catalans”. Els seus assessors per aquests terrossos s’haurien de guanyar una mica més el sou. No es tracta de triar res, senyor Sánchez. Cadascú a Catalunya pot ser el que vulgui i fins i tot s’admeten les dobles i les triples filiacions. Es pot ser català i espanyol, només català, només espanyol, pakistanès únicament, pakistanès i espanyol, pakistanès i espanyol i català, i fins i tot pakistanès i valencià. Ací no es demanen carnets d’identitat exclusius. L’independentisme de darrera fornada a Catalunya no se sustenta en cap identitat. Més aviat en la necessitat. Si els socialistes, com vostè, senyor Sánchez, volen ser “espanyols i catalans”, bon profit els faci i que en gaudeixin amb salut.

En una Catalunya independent els sentiments de pertinença conviuran els uns i amb els altres amb la mateixa intensitat que ara. Cadascú podrà sentir-se tot allò que vulgui sense que ningú l’esqueixi, com ahir proclamava, seguint la doctrina absurda i  arnada, Pedro Sánchez. Si a la Catalunya obligatòriament espanyola es pot ser qualsevol cosa, per què a la Catalunya opcionalment independent això hauria de canviar? Qui li escriu tanta bovada? Miquel Iceta és molt més intel·ligent!

Seguint l’argumentari previsible, Sánchez va afirmar també que ell no és un home “de fronteres”. I que les pitjors són “les mentals, les ideològiques, les que diuen que un veí és estrany perquè no comparteix les teves idees”. Per l’amor de tot l’Olimp plegat! Aquestes són les”fronteres” que separen Pedro Sánchez de Mariano Rajoy. Són “veïns”, però tenen ideologies gens compartides. I no passa res. I poden conviure sota el mateix paraigua nacional. De quines “fronteres” parla Sánchez? Les pitjors són les de Ceuta i Melilla. O les que no permeten que al País Valencià es pugui rebre i veure TV3.

Per acabar la festa previsible, el secretari general del PSOE es va referir a establir ponts en lloc d’alçar fossats. Afirma que els socialistes es dediquen a la primera nobilíssima activitat. L’única pena és que l’arquitecte, en aquest cas, ho fa per la força i sense resultats creïbles. Que fàcil és alçar ponts des de la superioritat moral o l’obligació en l’adscripció nacional. Ahir Pedro Sánchez va acabar referint-se a la “unitat” i la “diversitat” d’Espanya. I aquí es va acabar la doctrina. La “diversitat” esclafada per la “unitat” ha estat una constant a Espanya des del fill dels reis catòlics. La pròxima vegada que Pedro Sánchez visiti Catalunya hauria de demanar que algun socialista autòcton li faciliti el discurs. O, si no, que el faci en blanc i negre.