Darrerament han tornat a sorgir dades que demostren l'espoli fiscal que viu Catalunya i que tan bé han explicat els economistes del país des de fa anys. Igual com passa amb el dret a l'autodeterminació, l'espoli ha estat progressivament negat pel PSC i obviat pels comuns, que així poden criticar l'acció de la Generalitat sense admetre que el problema és la falta de sobirania de Catalunya.

Amb tot, és fonamental que el debat torni a estar sobre la taula. Les classes mitjanes d'arreu del món occidental fa tres dècades que veuen com el seu nivell de vida està estancat o en retrocés, i aquesta situació s'agreujarà en els pròxims anys davant l'amenaça conjunta de centralisme i globalització.

Sobre com el centralisme és una de les majors causes de desigualtats existents n'he parlat altres vegades (1) (2) (3), però és important tenir en compte que avui la globalització econòmica és la gran maquinària de redistribució de la riquesa a escala planetària.

Sense negar que la globalització ha generat l'auge de mega-corporacions que avui tenen un poder exagerat en segons quines parts del món, i que els governs occidentals han estat covards a l'hora de lluitar contra els nous monopolis i oligopolis que s'estan generant, és obvi que la globalització ha permès a molts milions de persones poder sortir de la pobresa i que en els anys vinents aquesta xifra augmentarà, cataclisme general a part.

Existeix un ressentiment molt gran a les societats occidentals per la baixada de nivell de vida dels darrers anys, mentre el període 45-75 està molt idealitzat. Amb tot, aquell període mai no tornarà. Hi ha una part de la riquesa occidental que estava basada en l'existència d'un món colonitzat política i econòmicament, impossibilitat per a la producció industrial i convertit en mercat captiu dels productes euro-americans.

Una de les virtuts de la globalització és que avui tothom pot produir i exportar els seus productes per competir internacionalment. A Catalunya ho sabem perquè així és com hem desenvolupat la nostra economia durant molts anys, que avui ja passem del 60% d'exportacions fora de l'estat espanyol és un èxit indiscutible que ens permet somiar a ser lliures com a poble.

Tanmateix aquest augment de la competència global té efectes sobre els salaris, que gradualment s'aniran igualant per la banda baixa d'Euro-Amèrica com ja hem vist els darrers anys amb les conseqüències socials que això té i tindrà. Aquesta dinàmica deflacionaria, que també té efectes en la política monetària, és aquí per quedar-s'hi.

És en aquest context que és especialment greu que els catalans pateixin un espoli fiscal de milers de milions d'euros anuals i totes les cotilles financeres que van associades a la falta de sobirania. La Catalunya autonòmica no compta ni amb els seus propis recursos per afrontar la globalització amb garanties, no té una estratègia fiscal pròpia i adequada a les seves necessitats, no pot emetre deute sense permís d'Espanya i es veu obligada per Madrid a retallar en sanitat i despesa farmacèutica mentre el govern espanyol gasta 12.000 milions de més en despesa militar. Sobre Rodalies millor no preguntar. La Catalunya autonòmica ha de competir a la vegada en un món globalitzat i amb un Madrid dopat pel centralisme amb les dues mans lligades a l'esquena.

En el món globalitzat que ve, no tenir les eines d'un estat és una condemna segura per les mateixes classes mitjanes. Negar l'espoli fiscal o obviar-lo és atacar els interessos de tots els ciutadans de Catalunya i especialment els de la seva súper-majoritària classe mitjana i baixa, votin el què votin.