En Rajoy passarà a la història per haver fet la retallada més bèstia en drets, prestacions i polítiques socials de la democràcia espanyola, incomplint les seves pròpies, populistes i demagògiques promeses electorals, i carregant els neulers especialment sobre les comunitats autònomes i, és clar, sobre Catalunya. Estarà disposat el president català a passar a la història per no haver fet res davant d’aquest calculat i desvergonyit desmantellament i empobriment de l’estat del benestar i la competitivitat del nostre país?

Durant anys, els impostos dels catalans i les catalanes han servit perquè l'Estat espanyol construís quilòmetres i més quilòmetres d'autovies pràcticament desertes, aeroports que resten verges i trens d’alta velocitat que connecten ciutats a les que ningú no hi té interès en anar tan veloçment; alhora que bastia un model econòmic ruïnós, faraònic i centralista que l’ha dut a encapçalar “l'índex de misèria” a nivell mundial, amb una suma de l'atur i el dèficit que supera ja els 30 punts percentuals. Han dilapidat l'estat del benestar, alhora que el malbaratament ha generat un dèficit públic crònic que ha buidat les arques públiques, deixant-los sense possibilitat de finançar polítiques racionals destinades al creixement i a la inversió productiva. Amb els nostres impostos.

I mentrestant, a Catalunya, un de cada dos joves no té feina, 837.000 persones són a l'atur, i una de cada cinc és pobre. I seguim esperant el corredor mediterrani per connectar les nostres empreses i ports catalans amb Europa, perquè Espanya prefereix portar l'AVE fins a la frontera amb Portugal abans que unir Castelló i Tarragona, no sigui cas.

El 43% dels impostos que paguem els catalans i catalanes van a Madrid i no tornen. L'any 2009 l'espoli fiscal de Catalunya va ser de més de 16 milions d'euros; l'espoli acumulat des del 1986 és de més de 289 milions i de 40.000 euros per persona. Saben el president de la Generalitat i el seu conseller d’Economia tot el que podrien fer amb aquests diners, tot el que no els caldria retallar? I l’Ortega, primer, i ara l’Homs diuen que toca pacte fiscal i no independència. De debò estan disposats a conformar-se a suplicar un pacte fiscal –que tampoc no els donaran- i que es queda molt lluny de la xifra espoliada?

Què més ens cal per adonar-nos que la pertinença a un estat irresponsable que es troba al llindar de la fallida és una greu amenaça per al nostre futur com a poble, però també, familiar i personal de cada un de nosaltres? Què més els falta al nostre Govern per tal de demostrar que, a més de dir-se dels millors, són prou valents per a ser-ho?